DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

1. AFERRAR v.
I. nàut.: cast. aferrar.
|| 1. Subjectar una nau amb el ferro o àncora.
|| 2. refl. Agafar-se l'àncora al fons en fondejar la nau. En port fangós | hon laura'l ferre, | en que s'afferre | no's pot trobar | qui hi deu calar | ni vol sorgir, Spill 8558.
|| 3. Atracar o agafar una nau a un moll o a altre lloc, per mitjà de una gafa (bitxero).
|| 4. Abordar una nau a una altra subjectant-la amb gafes per entrar-hi els homes i apoderar se'n. Si volran o volen que ells afferren e combaten e prenguen aquella nau o leny de enemichs, Consolat, c. 288. Ab cruixidera y gemegor s'aferren [els dos vaixells], Atlàntida, introd.
|| 5. Aportar, arribar o poder anar a un lloc bo per fondejar-hi (Mall.).
II. || 1. Agafar fort; cast. agarrar. Açò que em fuig incessantment acaç, | e em fuig açò que em segueix e m'aferra, Jordi de St. Jordi ix. Lo lop se fo lexant anar a ella e la hach afferrada a la gola, Decam., jorn. 9.a, nov. 7.a. Les ungles son fetes en les extremitats dels membres per millor pendre e aferrar, Cauliach Coll., ll. 1, d. 1.a, cap. 5. Ab la mà esquerra s'aferrà ab angúnia el cor, Ruiz Poes. 15. Sense sebre lo que li passava, m'aferrà p'es coll, Ignor. 56.
|| 2. Pendre violentament; cast. arrebatar. Es falcons quant han pogut aferrà un colom, Maura Ayg. 11. De tot lo que trescant aferra [l'àguila],... se n'assimila la potencia, Costa Hor. 94. a) Atacar un animal a un altre (especialment un ca). «¡Aferra!», és l'expressió imperativa per acabussar un ca (Mall.).
|| 3. refl. o intr. Agafar-se fort amb qualque cosa; cast. asirse, agarrarse. «Si tens por de caure, aferra't amb mi» (Valls). «Aferra't, que no caigues» (Mall., Men.). Com Andreütxo se viu a la vora del pou, sense dir mot, ell s'aferrà en la dita vora, Decam. ii, 52. Ab tanta congoixa s'afferren als crins, Proc. Olives 366. Tu aferre't fort [al pi], que, si no t'hi aferres, botiràs, Alcover Rond. i, 130. Áquest ès es cap que has d'allargar a sa teva mare. Que s'hi aferru, i amunt! Ruyra Parada 43. a) Caminar (la bístia) amb seguretat, sense llenegar. «Aferrar d'ungla: posar les bísties les potes de punta o de cantell, per fer més força» quan caminen (Un Mall. Dicc.). Y En Matjinet, lo mateix qu'una cabra, aferrava d'ungla per aquelles encletxes, Penya Mos. iii, 200.—b) intr. Estar el jou ben subjecte perquè té el cap ben atesat a la cabellera de l'animal (Manacor).—c) Entrar bé (una pedra o biga), o seure bé sobre una paret, de manera que hi estigui forta (Mallorca). «Aferrar d'ungla»: és quan la pedra que té fluix son jaç, prem a la junta de davant, perillant escatar-se (Mall.).
|| 4. refl. Agafar-se algunes persones o animals, per barallar-se o per altre motiu; cast. cogerse, agarrarse. Les dones, tremolant de por, aferrarense totes ab la Mare de Deu, Villena Vita Chr., c. 209. Especialment: a) Barallar-se a cops (Mall.); cast. venir a las manos. b) Tenir acte carnal.
|| 5. tr. o refl. Pendre (qualque cosa) d'entre diverses coses que es poden triar o que estan en litigi; cast. coger. «Me vaig aferrar amb ses cases abans que no ho perdés tot» (Un Mall. Dicc.). Si hagués de triar, no sé amb a quines m'aferraria, Ignor. 10.
|| 6. refl. Acudir a una cosa com a remei; cast. acogerse. «Se va aferrar amb això, per dir que no n'era res» (Men.). Ella s'aferra | ab tots los sants, Spill 5286. A tots los qui ab vos se afferraran haurà mercè, Villena Vita Chr., c. 38.
|| 7. Aplicar-se amb força, amb ardor, a qualque feina. Y mastegantho aixis, s'aferrava a la tasca, Pons Auca 167.
|| 8. Insistir tenaçment en la pròpia opinió, costum o creença; cast. aferrarse.
III. Unir fort dues o més coses, de manera que s'hagi de fer força per separar-les. Especialment:
|| 1. Unir fort per juxtaposició o aglutinació; cast. pegar. Aquells papers... qu'aferraren p'es cantons, Ignor. 69. L'aferr y pòs amb pasteta, Roq. 9. El visc mallorquí aferrava com la rabia, Rosselló Many. 59.
|| 2. nàut. Aplegar doblec per doblec una vela i lligar-la sobre la seva verga, estai o botaló, per mitjà dels batefions, a fi que el vent no la pugui desplegar; cast. aferrar. Y el qui aferra la mitjana en entrar dins port, Penya Mos. iii, 198. Aferrarem la mestra i anirem amb el menjavents i la mitjana, Ruyra Pinya, ii, 58.
|| 3. refl. Cremar-se un guisat, adherint-se en part a la cassola o altre vas que el conté, per causa d'haver cuit massa temps; cast. asurarse, pegarse. «L'arròs s'ha aferrat a la cassola» (Cat.). «Es dinar s'és aferrat» (Bal.).
|| 4. tr. Fregir ous sols sense batre'ls (Labèrnia-S. Dicc.).
|| 5. intr. a) Posar arrels, pendre bé (una planta); cast. asir, prender. «Aquest ametler sembla que ha aferrat» (Mall., Men.).—b) Pendre bé un empelt en una planta. Era un peu vell aon l'empelt d'un'amor jove no hi aferraria, Galmés Flor 53.—c) Concebre, fer-se prenys (Mall.).—d) Comunicar-se una malaltia o un germen qualsevol. «M'empeltaren sa pigota i no m'ha aferrat» (Mall. Men.).—e) Encendre's la sitja, pendre el foc que li apliquen. «Aqueixa sitja ja ha aferrat» (Mall.).
    Loc. i Refr.—a) Aferrar es so: adormir-se bé. «En tota sa nit no he pogut aferrar es so» (Mall., Men.). Aferr ben depressa el meu primer sò, Penya Poes. 112. Per pò d'aferrà es sò de sa dematinada, Roq. 11.—b) Aferrar es gat o aferrar es xot: embriagar-se (Mall.).—c) Aferrar [qualcú] allà on pot: procurar per ell mateix amb tots els mitjans possibles, fins i tot perjudicant els altres. «El món és un bigalot, i aferra qui pot» (refr. Mall.). No fan més que dir que jo som una trequetrec, una revel·lera que aferr allà on puc, i que no hi ha que fiarse'n gota, Alcover Cont. 382.—d) No hi ha jou que li aferr: ho diuen de qualcú que no és constant, sinó que muda sovint de treball perquè no té gens de feineria (Santanyí).—e) Aferrar-se amb un pèl, o amb un cabell, o amb un fíl d'aranya, o amb un fil de taranta: recórrer a pretextos o remeis que pareixen insignificants, per falta de millors. «S'aferra p'es cabeis»: ho diuen d'un qui, no tenint gens de raó, encara vol defensar-se amb raons fútils (Mall.).—f) Aferrar-se amb s'emblanquinat: agafar-se amb coses molt menudes, insignificants (Mall.). «S'aferraria amb s'emblanquinat»: ho diuen del qui és avar i no deixa perdre res per insignificant que sia (Mall., Men.). «S'aferra amb s'emblanquinat»: ho diuen del qui recorre a raons fútils, per falta de millors, per sortir amb la seva (Mall.). Però no'u volen entendre, y s'aferran amb s'emblanquinat, suposant que no era en públich, Ignor. 7.—g) Aferrar-se an es lloc més dolent, com sa paparra: tenir el mal gust de triar lo més dolent o de més poques qualitats (Santanyí).—h) Aferrar-se a ses anelles de la Sala: procurar-se amics i protectors de casta grossa (Mall.). Ets homos més destres s'aferravan a ses anelles de la Sala o procuravan tenir amichs en Cort, Ignor. 25.—i) Aferrar-se amb un batzer, o amb un ferro flamejant: agafar-se amb qualsevol mitjà, per perillós que sia, a fi de sortir d'un mal estat (Un Mall. Dicc.). També significa ‘cercar incautament la protecció o l'amistat d'un qui és molt dolent o un enemic acèrrim’ (Santanyí).—j) «An el qui cavalca, no li digues: aferra't»: refr. que recomana que no es fiquin a donar consells no demanats (Artà).—l) Aferrar-s'hi qualque cosa: treure profit dels assumptes que un maneja o tracta (Mall.); cast. pegarse algo.—m) Aferrar-se sa màrfega a s'esquena: deixar-se véncer de la son o de la vessa; jeure massa (Mall.); cast. pegarse las sábanas.—n) «Jo t'afic i Déu t'aferr»: ho solen dir les fadrines quan sembren qualque claveller o altra planta. N'hi ha qui ho diuen així: «Jo t'afic i Déu t'aferr, amb unes branques fins al cel» (Mall.).
    Fon.: əfərá (pir.-or., or., bal.); aferá (occ., Maestrat); aferáɾ (Val., Cast., Al.). També hi ha la forma amb afèresi: fərá (or., bal.).
    Conjug.: regular segons el model de cantar.
    Sinòn.: III || 1, aficar, enganxar.
    Etim.: del llatí *affĕrrare, mat. sign. I (derivat de fĕrrum, ‘ferro’).

2. AFERRAR v. tr.
Posar les ferradures a les bísties; cast. herrar.—V. ferrar, que és la forma genuïna (aferrar en aquest sentit té la a- per pròtesi, per influència analògica de l'aferrar de l'article anterior).