DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

1. AGRAMAR v. tr.
Batre i cascar el cànem amb l'agrama, per separar la canya del bri; cast. agramar. Totes les camaraes esperaven contestació pera agramar-lo (al cànem), Pascual Raval 5.
    Cult. pop.—L'operació típica de l'agramar (que avui ja no es fa quasi gens perquè la maquinària ha invadit aquest domini, com tants d'altres), es veu ben representada en el gravat adjunt, tret d'una pintura de l'artista Eduard Laforet. El nostre corresponsal a Castelló, el llaurador-literat Josep Pascual Tirado, ens dóna aquesta explicació:—El dibuix representa una era d'agramadors, on hi ha, treballant, una camarada d'aquests. La indumentària és la típica de Castelló, però que avui ja no s'usa. El n.o 1 és la garbera o papalló, formada de garbes de cànem sobreposades amb art i gràcia i que, encara que plogués fort i seguit, no es banyarien. Els dos hòmens (el de l'escala i el de baix) traven les garbes, i les posen esteses cara a sol o bé tapades dins de muntó de canyamissos (el calfó) perquè estiguen ben seques (per agramar ha de fer temps ben sec, perquè si no el canyamís no se solta de la fibra). El papalló representat ací sembla que té devers vuit costals (a quinze maços el costal i a nou garbes el maç: total 1.080 garbes). Un home en temps bo pot fer quatre maços en un dia.—L'home del n.o 2 dogala la garba després de pegar-li el primer colp de maça. Dogalar és lligar la garba amb un dogal de cànem, que serveix per tenir agafada ben fort la garba, passant el dit gros de la mà esquerra per dins l'anseta que hi ha en el cap del dogal.—Quan tenen la garba ben agafada, comença l'operació d'agramar pròpiament dita, o sia, batre la garba amb la maça de l'agrama (n.o 3). La llengua de ferro que va davall la maça, és el que casca el canyamís. A força de maçades el canyamís se fa trossets, però agafats a la fibra; al cap d'una estona l'agramador pega dos espolsons a la garba damunt l'agrama i cauen molts de canyamissos; després segueix pegant, i al cap d'una altra estona torna espolsar i torna seguir colpejant amb la maça.—Quan té la garba quasi descanyamissada, ve una altra feina: la de raure la garba (n.o 4), o sia, posar-la sota la pressió de maça i llengua i treure-la amb el genoll a fora de l'agrama; això ho fa unes quantes vegades, torna pegar un parell d'espolsons, i a la fi té garba feta, i la posa en terra, ben composta al costat o damunt de les altres.—Però com fins ara només estan agramadas les culates de les garbes, o sia, la meitat de garba que està més avall del dogal, falta agramar les cimes o mitat superior; i això ho fan (n.o 5) de tres en tres garbes, no dogalant-les, sinó enrevoltant-les pel braç esquerre. Quan les té agramades, les deixa a un costat i les pren un altre home (n.o 6) que, agafant-les de nou en nou garbes, les pentina amb una pinta de tres o quatre pues de ferro. Una volta pentinat el maç (les nou garbes), el dobla, l'allisa i enlluenteix i el desa a un costat. En tenir quinze maços, fan el costal, posant les cares lluentes a la part de fora, i el lliguen amb unes cordes fetes de les borres, o sia, d'allò que en agramar cau de les garbes.
    Fon.: aɣɾamáɾ (València, Castelló).
    Sinòn.: abargar, trencar, bregar.
    Etim.: potser del llatí carmĭnare, ‘cardar’.

2. AGRAMAR v. refl.
Posar-se gram a un sembrat. Camp agramat o terra agramada: tros de terra cobert de gram, infestat de gram (Llofriu).
    Fon.: əɣɾəmát (Llofriu); aɣɾamát (Val.).