DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

1. AGRE
I. adj.
|| 1. Que té una acidesa desagradable; cast. agrio. Menjar faves, beure vi mudat e agre, Llull Blanq. 58. Salcero de such de magranes agres, Robert Coch 20. a) per ext. s'aplica a l'arbre que produeix fruit agre: «un taronger agre», «un magraner agre».
|| 2. Que produeix una sensació desagradable; cast. áspero. Fent dolços acorts al agre discort, Passi cobles 94. Al ferlo córrer llençà un grinyol agre, Víct. Cat., Ombr. 35.
|| 3. Mal de resistir o de sofrir; difícil, mal d'empassar; cast. áspero. «Camí agre». «Perque et servia lleial, | m'has dada tan bona paga? | Per mi és estada tan agra | com febre amb mal de queixal» (cançó pop. Mall.).
|| 4. (parlant de metall): Trencadís, que no és dúctil.
|| 5. Terra agra: terra que no produeix gaire si no és amb molta femada (Manacor).
|| 6. met. a) Mal amorós, mancat d'afabilitat i dolcesa; cast. áspero, desabrido. «Tenir un geni molt agre». Com sempre entre catalans, la discussió s'allargà i es tornà agra, Pla Rus. 189. Me vingueren a la punta de la llengua un reguitzell de paraules agres, Ruyra Parada 46.—b) Que expressa agror, aflicció. Mirra lança agres suspirs del secret de son cor, Alegre Transf. 88.
II. m.
|| 1. Agror, acidesa. «Aquest vi té un agre molt fort» (Mall.).
|| 2. El suc àcid d'algunes fruites o herbes. «Es bo un poc d'agre de llimona».
III. Agre: llin. de València.
    Fon.: áɣɾə (pir.-or., or., mall., eiv., men.); áɣɾe (occ., val.); áɣɾɛ (Maó); ǽɣɾə (Felanitx).
    Etim.: del llatí acru, ‘agre’.

2. AGRE m.
|| 1. Camp que enrevolta una població i li pertany; cast. agro. S'escalona | l'host d'Israel pels agres d'Odollam, Alcover Poem. Bíbl. 61.
|| 2. La disposició especial d'una terra per un conreu determinat. Axí devia esser per especial agre e natura de la terra, Eximenis Crest., c. 24. a) met. Tots sortiren del agre del terrer y trescaren tota Europa, Obrador Arq. lit. 38.
|| 3. Tros de terra molt apropiat per criar-s'hi una planta determinada, que s'hi fa més fàcilment i vigorosament que en altres llocs; cast. criadero. Agre de faves: terra apropiada al conreu de faves. Agre d'esclata-sangs: terra on s'hi fan amb abundor els esclata-sangs (Mall.).
|| 4. El lloc on qualcú és nat i s'és criat i on té posades ses afeccions (Menorca).
|| 5. a) El lloc on tenen costum d'acudir certs animals; cast. querencia. Paren a falcons gentils e desfan los agres dels dits falcons, Mostassaf 231. Ja avuy no's troben stors en lo Principat per haver fet destruir y perdre los agres de aquells, Const. Cat. 443.—b) El lloc on abunda molt la caça, pel costum que tenen els animals d'acollar-hi; cast. venadero.
|| 6. a) Tendència o afició a fer qualque cosa o anar a qualque lloc, pel costum contret de fer-ho o d'anar hi; cast. afición. Tindre l'agre a la casa, a la terra, etc. (Maestrat). Tenir l'agre al treball: treballar amb gust i intensitat (Empordà, Segarra, Lleida, Urgell). Feya tant temps que no posavan els peus a la parroquia, qu'havien perdut l'agre de baixarhi, Caselles Sots 20.—b) Costum, contret per afecció o gust, de fer alguna cosa o d'anar a qualque lloc. La gata perdé l'agre de la casa y's refugià an el Barranch, Víct. Cat., Sol. 127.—c) Habitud, habilitat adquirida pel costum. Ni sabia combinar les paraules, com si de repent hagués oblidat l'agre d'enrahonar, Vilanova Obres, ix, 198.—d) (aplicat a coses inanimades): Tendència inveterada. Llencas d'enrajolats que, per treuren l'agre de las junturas, els haguessen cuyt d'una sola pessa, Pons Auca 302.
    Fon.: V. l'article anterior.
    Etim.: del llatí agru (nominatiu ager)=‘camp conrat’, ‘camp jurisdiccional d'una ciutat’.