DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

AGREUJAR v.
|| 1. a) tr. Fer tornar més greu; cast. agravar. La manera del peccar pot agreujar lo peccat, Eximenis Conf. 6. Aquesta al·lucinació agreujà la meua pena, Ruyra Parada 90.—b) intr. Devenir més greu. Me agreuge la mia dolor e creix quant me pens en la oppinió que lo poble haura de mi, Genebreda Cons. 45.
|| 2. Molestar, cansar, fatigar; cast. molestar. E cor tem agreujar mos companyons en dir moltes paraules, Llull Gentil 91.
|| 3. Afectar o danyar d'algun mal físic; cast. dañar. Quant l'aygua es mes leugera es millor e menys agreuge lo cors nostre, Albert G., Ques. 22. La trempança li guarda lo cors que no's puxa infirmar o per malaltia agreujar, Eximenis Reg. 34.
|| 4. Saber greu, desplaure, fer felló; causar damnatge d'obra o de paraula als drets o als sentiments de qualcú; cast. agraviar. E a Abraham son fill agreujaua molt aquella vida que son pare fahya, Serra Gènesi 22. E aço agreujà molt los caldeus, e foren molt fallons, Serra Gènesi 140. a) refl. Donar-se per ofès de qualque cosa; cast. agraviarse. Deman-vos que la senyora no s'agreuge de les mies crues paraules, Tirant, c. 317.
|| 5. Perjudicar, oprimir. Sens raho agreuyauen les persones simples per ço que'n traguessen diners e robes, Genebreda Cons. 37.
    Fon.: la pronunciació actual d'aquest mot, formada damunt la forma escrita, és: əɣɾəwʒá (or., bal.); aɣɾewʒá (occ.); aɣɾewʧáɾ (València).
    Var. ort. ant.: agreugar (Cançon. Univ. 321); agreuiar; agreuyar.
    Var. form.: agraviar (forma erudita introduïda per conducte del castellà).
    Etim.: del llatí *aggraviare, mat. sign.