Diccionari Català-Valencià-BalearB
Cerca inici
endarrere  endavantcerca
Introducció al Diccionari  Bibliografia  Explicació de les Abreviatures 
veure  1. aina
veure  2. aina
veure  1. aïna
veure  2. aïna
DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

1. AINA f.:
V. aïna, art. 1.
    Fon.:
áјnɛ (Tremp) és l'únic cas que hem trobat, d'accentuació damunt la a-.

2. AINA
Nom propi de dona (Mall.); cast. Ana.
    Fon.:
áјnə (tota Mallorca).
    Intens.
afectius:—a) de simpatia: Aineta, Ainona, Ainons;—b) pejor.: Ainota, Ainot.
    Etim.:
del llatí Anna (V. Anna).

1. AÏNA f.
I. ant. Ocasió, mitjà oportú. E uolriem uos pujar e dar a uos ahina per que uos nos faessets tal seruici, Jaume I, Cròn., 206. Nostre senyor lo rey de França nos ha tramesos ací a vosaltres, per tal com ell no ha be ahina de parlar ab-null hom, Desclot Cròn., cap. 109.
II. Utensili d'ús casolà o professional; cast. utensilio. La art de fusteria està en les aynes e en la saviesa del fuster, Llull Cont. 282, 3. Se puguen plevir e amparar de totes ahines e ferraments del senyor Rey, doc. a. 1394 (Botet Mon. iii, 360). Item una ayna de ferro per trer oli, Inv. a. 1458 (arx. parr. Sta. Col. de Q.). Nau ffornida de tots arreus y qualsevol altres aines necessaries per dit viatge, doc. ross., any 1521 (Ruscino, i, 620). Memorial de tots los mobles o ahinas que jo gich de ma casa, doc. a. 1564 (arx. parr. Igualada). E com temés que se li'n rebellaren, faé fer ahines d'agricultura de les ballestes, Boades Feyts 88. Car tan rouellades té ja les ahines, Proc. Olives 613.—Aquesta definició tan genèrica de l'aïna, cal restringir-la segons l'ús de les diferents comarques i distingir-hi tots aquests significats:
|| 1. Utensili de cuina o de rebost, i especialment recipient de líquids (Segarra, Urgell, Gandesa, Vinaròs, Morella, Benassal). Són aïnes els cànters, ampolles, setrills, bots, bótes, barrils, etc. (Maestrat).
|| 2. Vas o recipient de qualsevol matèria sia, per contenir líquids o sòlids (Calasseit). En aquest sentit són aïnes els sacs, taleques, talecons, portadores, banastres, cistelles, bótes, etc.
|| 3. Utensili de cuina o instrument agrícola (Tortosa, Cast., Maestrat, Val.). Per als tortosins i valencians, tant són aïnes els plats i cassoles com les aixades i les relles.
|| 4. Instrument de treball d'un ofici o professió (Ross., Conflent, Vallespir, Ribes, Pobla de L., Rupit, Llofriu, Andorra, La Seu d'U., Isavarri, Vilaller, Oliana, Lleida, Val., Alzira). A certes comarques encara restringeixen més el significat, fent una distinció entre aïna i la seva variant eina: diuen aïna als instruments de llaurança, i eina als dels menestrals (Lledó d'Emp., Maestrat, Sueca, Cullera). Això és una prova del caràcter conservador de la pagesia: els llauradors conserven la forma antiga, malgrat l'evolució de la gent de vila que ja ha adoptat una forma nova.—V. eina.
    Fon.:
əínə (Perpinyà, Lledó, Rupit, Llofriu); əјínə* (Canet del Vilatge, Prada, Gòsol, Camprodon); əјínə* (Fontpedrosa); əјíne* (Prats de Molló); əјínɛ* (Pobla de L., Ribes); aínə (Solsona); aína (Ordino, Val., Alzira); əјína* (Andorra); əјínɛ* (La Seu d'U.); eínɛ (Sort); aјína* (Isavarri, Vilaller); aínɛ (Lleida, Gandesa, Sueca); aínə (Cullera).—Les formes que duen un estelet * a la dreta, són transcripcions fetes del Dr. Schädel, que conservam en els seus manuscrits de «Wortlisten».
    Refr.

—«A dolent feiner, cap aïna no li va bé» (Rosselló).
    Var. form.:
asina (ant.); eina (molt estès en la llengua viva); adina (forma que sols tenim documentada en un manuscrit rossellonès de l'a. 1369, ap. Ruscino, i, 620).
    Etim.:
de asina, per la pèrdua de la s intervocàlica. La forma antiga asina sembla que deu esser presa de la prov. aizina ‘utensili, vas’, derivat de aise (cfr. l'extensa documentació dialectal sobre aquestes formes, adduïda de Wartburg FEW, s. v. adjacens).

2. AÏNA adv.
Fàcilment, prest; cast. ahina. Tota dona y la gallina | que va massa, pertse ayna, Cons. casada 84. Ni tan poch pasa ço que menja tan ayna com solia, Anim. de caçar, 62. Ense que tenen la paraula, no saben soltarla tan ahina, Martí G., Tip. mod. ii, 295. «Açò no es fa tan aïna» (Pego). «¿Dius que plourà? Més aïna crec que estarà ras» (Alcoi). «No aniré a Dénia: més aïna a Gandia» (Alcoi).
    Fon.:
aína (Val., Alcoi, Pego).
    Var.:
aïnes (Maestrat, Cast., Val., Sueca).
    Etim.:
del llatí *agīna, ‘pressa’. Segurament la construcció originària és a aïna=‘a pressa’, però la preposició a s'ha fosa amb la a- de aïna (Menéndez Pidal, Cid 434). La forma aïnes ve de aïna per addició de la -s paragògica que sobrevé a molts d'adverbis per analogía d'altres que acaben en -s des de l'època pre-romànica (sobre aquest cas, que es troba també en provençal, castellà, francès i rètic, cfr. Meyer-Lübke Gramm. ii, 622 i 624).