DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

AIRE m.: cast. aire.
I. Fluid gasós que està escampat al voltant de la terra i serveix per a la respiració i la combustió. Que mudant l'ayre terreny e les aygues hi poriem tantost morir, Pere IV, Cròn. 391. Se'n veya en l'ayre una creu vermella, Boades Feyts 128. Van per l'ayre volant, Vida St. Anthiogo 21. Com si quiscuna fos altre sol que en l'ayre sortís, Atlàntida ii. Especialment:
|| 1. El susdit fluid en moviment; vent. En lo qual verger daua l'ayre molt tempradament, Eximplis, i, 111. En loch qu'ayre ni serena no lo puga tocar, Dieç Menesc., i, 3 v.oGuarda en l'ivern dels ayres, Llorente Versos 57. «No fa mica d'aire». a) Aire d'abaix: vent del SE (Castelló).—b) Aire d'avall: vent de tramuntana, però sense violència (Llofriu).—c) Aire de dalt: vent del NE (Castelló); vent del NO (Llucena).—d) Aire del moro o morisc: vent del SE (Xàtiva).—e) Aire de mar: vent Sud (Llucena).—f) Aire de matamón: vent NO (Xàtiva).
|| 2. a) pl. Conjunt de condicions climàtiques, sobretot referides a l'estat de salut. Tenir-se-li de receptar lo mudar d'aires, tant de cuidado està lo malalt, Maldà Col·legi 83.—b) Ambient, conjunt de circumstàncies en què algú viu i obra. Per què podets veyer en quin ayre e en quiny partit vivim, Epist. Pere 97.
|| 3. Atac de paràlisi que s'atribueix a un corrent d'oratge malsà (Empordà, Val., Mall., Men.).
|| 4. met., pl. Notícies confidencials o poc precises. Ell ha haguts ayres que lo senyor rey ha deliberat portasen lo senyor princep en Navarra, doc. segle XV (Col. Bof. xiv, 30).
II. || 1. Manera de moure's, i en general el posat o l'aspecte exterior de qualcú. Lo dit juheu, ple de mal ayre e de mal talent, Jacob Xalabin 3. Hom molt plasent e de bon ayre, Decam., jorn. 10.a, nov. 5.aDels joves de Cartago té l'ayre y la estatura, Canigó vii. No era altra sa vida ni altres sos ayres que els d'un bordegàs de barriada, Pons Auca 6. a) Fer aires d'una cosa: tenir-ne aspecte. Un minyó cepat... que no feia aires de pendre estat, Víct. Cat., Mare Bal. 113.
|| 2. Gentilesa, manera graciosa de moure's o d'obrar. «Si tenies tan bons aires | de filar com de ballar, | tendries llençols amb colga | i camies per mudar» (cançó pop. de Men.). Admirats del ayre e graciositat de aquelles, Villena Vita Chr., c. 55. Y reyna sobirana que camine ab més ayre,... no l'ha vist ni vorà, Llorente Versos, i, 57.
|| 3. Serenitat, calma en el moviment o en l'obrar (Empordà). ¡Malaguanyada quimera que podeu agafar-hi!—Ca, home! Jo tot m'ho prenc amb aire, Ruyra Pinya, ii, 67.
|| 4. Briu, seguretat en el moviment o en el treball. «Si ho emprens amb aquest aire, aviat ho hauràs fet» (Solsona, Cardona). a) ¡Aire! interj. imperativa per excitar a moure's de pressa i amb coratge (Empordà, Valls, Vinaròs).
|| 5. mús. Cant compost per adaptar-se a mots. Jo he compost lo ayre, y ell la paraula, Lacavalleria Gazoph. Seguint un ayre del gran Bellini, Oliver Obres, i, 203.
|| 6. Semblança llunyana (Menorca). «¿No trobes que aquell jove sembla an En Josep?—Sí, en té un aire» (Ciutadella).
|| 7. Un aire: una quantitat o diferència molt petita. «Això posau-ho un aire més amunt» (Mall., Men.). S'usen molt les formes diminutives: un airet, un airó, un aireu, un aironet, etc.
    Loc.—a) A l'aire o en l'aire: per amunt. sense tocar en terra. Tirar una mosquetada en l'ayre, Lacavalleria Gazoph. Ab lo plat de la balansa al ayre, Vilanova, Obres xi, 147.—b) En l'aire: en va, inútilment. «Ralles en l'aire; tantmateix no t'escoltaré» (Men.). No penseu que nosaltres... siam persones que'ns mogam en l'ayre, Villena Vita Chr., c. 69. Vos treballau en l'ayre, Lacavalleria Gazoph.—c) Anar a l'aire (Bal.), esser en l'aire (Ross.): anar molt mogut per una cosa agradable o que entusiasma. Un minyó... a la nit ambe'ls seus compagns per la bila sempre era en l'ayre, Saisset Countes de l'a. m., 3.—d) A l'aire!: ja ho crec!, prou que sí! (Ross.). «¿No plovia, allí?—A l'aire!» (Perpinyà).—e) Al mateix aire: igual, sense mudança. «¿Com estem?—Al mateix aire» (Vic)—f) A son aire o al seu bell aire: (ant.) a son beneplàcit, tranquilament. Lo senyor rey de Sicilia recullí's al seu bell ayre, Muntaner Cròn., c. 169. Lo banch era foradat... tant que ells hi podien a llur ayre metre la mà e lo bras, Decam., jorn. 8.a, nov. 5.a—g) Donar-se aire a una cosa: donar-s'hi, deixar-s'hi dur, obrar amb llibertat (Eximenis Dones 125 v.o). Provà de sollevar-la i no pogué, perquè ella, en comptes de donar-s'hi aire, s'hi oposava amb tot el seu pes, Ruyra Pinya, ii, 196.—h) Fer una cosa a l'aire del peix: fer-la amb calma, sense fatigar-se (Olot).—i) Tindre molt d'aire i poc que ventar: tenir molta llengua i pocs fets (Val.).—j) Venir de l'aire del cel: venir a qualcú una cosa bona que no esperava (Mall., Men.).—l) Viure de l'aire del cel (Empordà) o viure d'aire com es camaleons (Mall., Men.): viure sense menjar.—m) Pendre una cosa a mig aire: pendre-la sense gaire gust (Empordà).—n) D'aire: de pressa. Salva'm! no temo els monstres que d'ayre veig venir, Atlàntida vi.
    Refr.—a) «Guarda't d'aire infestat i de portar el vestit mullat» (Manresa).—b) «D'aires freds humits i forts, guarda-te'n si pots» (Manresa).—c) «Suat o cansat, a l'aire no estigues parat» (Cat.).—d) «Al bou vell, muda'l d'aire i deixarà la pell» (Cat.).
    Fon.: áјɾə (pir-or., or., bal.); áјɾe (occ., val.); áɾie (Ll., Balaguer, Granadella, Riba-roja); áɾia (Alg.).
    Var. form. ant.: aer, ayr.
    Intens.: airet, airí, airó, airic.
    Etim.: del llatí aëre, mat. sign. I.