Diccionari Català-Valencià-BalearB
Cerca inici
endarrere  endavantcerca
Introducció al Diccionari  Bibliografia  Explicació de les Abreviatures 
veure  aixecar
DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

AIXECAR v. tr. (escrit antigament execar):
I. || 1. Eixugar; cast. secar. «Aixecar-se una font» (Pont de S.). En axí com per gran secada se exequen les fonts e les basses e moren les erbes, Llull Cont. 102, 26. La fontane s'axacà, Graal 117. E les fonts se execaren per los munts cremats, Genebreda Cons. 219.
|| 2. a) Aixecar-se el temps o el dia: aclarir-se el cel després d'una ploguda o d'una nuvolada (Penedès, Tortosa)—b) Aixecar-se el fred: espassar-se, desaparèixer el rigor de l'hivern. «A l'abril, quan s'aixequen los freds» (Pla d'Urgell).
II. || 1. Dur o posar amunt una cosa que estava baixa; cast. levantar;—i en la forma refl., anar amunt; cast. levantarse. De manera que la pedra se execà dret e tornà ferir en lo llur giny, Pere IV, Cròn. 187. M'aixeca fins al palau | de les muses catalanes, Cases A., Poes. 58. Es un galifardeu tan forçut que aixeca a pols les portadores, Ruyra Parada 50. T'alçares, com s'axeca... la broma que du la tempestat, Collell Flor 2. Y aixecant el puny, deya entre dents, Massó Croq. 46. Sense adonarse'n | ha aixecat els ulls al cel, Maragall Enllà 39. La dona aixeca sa vista al cel, alsa el cor a Deu, Alcover Cont. 38.—Especialment: a) Aixecar el cap a una bòta: alçar la bota del cap oposat al de l'aixeta, quan hi queda molt poc vi, per fer-lo acabar de rajar (Llofriu).—b) Aixecar la colga: treure les pells de la colga o clot, els blanquers, després d'haver-les-hi tingudes dos o tres mesos (La Bisbal, Igualada).—c) Aixecar un eixam: recollir un eixam i posar-lo dins una casera (Mall.).—d) Recuperar diners que estaven en depòsit o a interés (Mall.).—e) En els jocs de cartes, pendre'n unes quantes del munt, després d'escapçar-les, per posar-les davall les que han quedat damunt la taula (Tortosa).
|| 2. met. Robar, pendre qualque cosa d'altri sense aquest voler-ho (Valls, Blancafort).
III. Posar verticalment o en posició més acostada a la vertical; cast. levantar.
|| 1. refl. Posar-se dret el qui seu o està agenollat o ajagut; cast. levantarse. Are caych are m'aixeco,... axís trescaven per la penosa vía, Pons Auca 210. Be li va costar d'aixecar-se i aguantar-se dret! Massó Croq. 154. Sempre fadrí i aquí caic i allà m'aixeco, Víct. Cat., Ombr. 57. En Lau Mendingo... s'era axecat dret, Galmés Flor 57.
|| 2. refl. Sortir del llit; cast. levantarse. Se va moure amb una fressa tal que vaig creure que s'aixecava per venir a sotjarme, Ruyra Parada 17. Es nostros fematés s'axecan tart, Roq. 35. a) Estar en la convalescència, en els primers dies que el malalt pot sortir del llit. He jagut vint y vuyt dies, n'hi ha dotze que m'aixech, Ignor. 9.
|| 3. Aixecar-se d'una malaltia, d'un estat de postració, d'una pèrdua, etc.: curar-se'n, rescabalar-se'n, tornar al bon estat. «D'aquesta no se n'aixecarà, aquest home» (Cat., Mall., Men.).
|| 4. Construir un edifici o altra obra; cast. levantar. De cop aixeca Roma l'arc de triumf, Caymari Poem. const., 80.
|| 5. refl. Estar situat, existir a un lloc determinat (parlant d'edificis, puigs o altres coses de molta alçada). El castell que s'aixecava en mig de la població, Verdaguer Exc. 14. Des qu'en nostres encontrades s'aixecà la vera creu, Costa Trad. 62.
|| 6. refl. Rebel·lar-se, declarar-se hostil a l'autoritat o a una imposició; cast. alzarse.
|| 7. Aixecar la sessió: acabar o suspendre la sessió. Dits President y Secretari... axecaren sa sessió y romangueren tots sols, Ignor. 28.
IV. Fer més alt; cast. elevar. «Hem d'aixecar la casa un sostre més» (Barc.). «Aixecar la veu»: parlar en veu més forta (Cat., Bal.). «Aixecar el vol».
    Loc. i refr.
—a) Aixecar la llebre: iniciar una qüestió que interessa molt tractar; fer fixar l'atenció en una cosa que estava oblidada o ignorada (Cat.).—b) Aixecar lo coure: escridassar algú que obra malament (Aladern Dicc.).—c) Aixecar el colze: beure massa (Cat., Mall.).—d) Aixecar la camisa: enganyar qualcú per riure-se'n (Barc., Empordà, Garrotxa).—e) «Aixeca't, que ve un burro» (Empordà, Garrotxa); «Aixeca't, que en cau un altre» (ibid.); «Vine ací i t'aixecaré» (Vinaròs, Val.); «Espera, t'aixicaré» (Men.): ho diuen per riure's del qui ha caigut.—f) «Qui cau i s'aixeca, pot dir que no ha caigut» (Marroig Refr.).—g) «Qui s'aixeca dematí, engana es batle» (Marroig Refr.).—h) «Qui s'aixeca dematí, el Bon Jesús li surt a camí» (Mall.).—i) «Qui s'aixeca primer, té es cóc més gros» (Ciutadella).—j) «Qui s'aixeca primer, pixa allà on vol» (Men.).—l) «L'aixecar-se dematí és parent del bon dia» (Empordà, Garrotxa); «Qui s'aixeca dematí és parent de la bona ventura» (Olot).—m) «Qui s'aixeca dematí i se colga dejorn, no se'n penet» (Marroig Refr.).—n) «Qui s'aixeca tard, ni va a missa ni menja carn» (Marroig Refr.).—o) Aixecar-se primer que es llit, o aixecar-se primer que sa màrfega. Quan un braveja que s'és aixecat molt dematí, li solen dir irònicament: «Sí, primer que es llit», o bé «primer que sa màrfega» (Ciutadella).—p) Aixecar el gallo: cridar o xerrar massa, en una discussió (Barc., Empordà).
    Fon.:
əʃəká (Empordà, Garrotxa, Cardona, Barc., Igualada, Penedès, Tarr., Eiv.); aјʃeká (Pont de S., Ll., Pradell, Tortosa, Vinaròs); aјʃekáɾ (Val.); əʃeсá (Palma, Manacor); əʃeká (Llucmajor); əʃiсá (Manacor); əʃiká (Men.); aʃaká (Alg.).
    Conjug.:
regular segons el model per cantar. En les formes que no duen l'accent damunt la desinència, recau sobre la e, que es pronuncia é a les Balears, a València i a Catalunya; a alguns llocs es pronuncia έ. La substitució de -e- per -i- es fa només quan la dita vocal és àtona, no quan és tònica (no ho interpretà bé, doncs, Tallgren en Neuph. Mitt. xx, 44).
    Sinòn.:
II, III i IV: alçar.
    Etim.:
el significat I || ve evidentment del llatí *exsĭccāre, ‘eixugar’. El verb aixecar amb els altres significats té el mateix origen, segons opinió d'E. Vogel (Neukatalanische Studien, 187), admesa i corroborada per O. J. Tallgren (Neuph. Mitt. xx, 44), contra el parer de Spitzer Kat. Etym. 5, qui proposava *exsaccare. Tallgren explica així el pas de la significació de ‘eixugar’ a la de ‘alçar’: «en el llenguatge dels mariners, aquest ‘eixugar’, aplicat originàríament a l'acte d'alçar les veles per assecar-les a l'aire i al sol, pot haver acabat per significar l'acte de ‘alçar’, en general. Veig un paral·lel, si bé incomplet, d'aqueix canvi de significat, en la història del suec lyfta, alemany das Visir lüften, verb que, derivat de luft ‘aire’, significava primer ‘orejar’ i significa ara ‘alçar’, ‘alçar d'en terra’». L'etimologia aixecar < *exsĭccare resulta molt possible, però no tenim documents de l'ús especial mariner d'aqueix verb, i per això no podem comprovar-la amb certesa.