DIEC2
DDLC
CTILC
BDLEX
Sinònims
CIT
TERMCATALÈ m. (i dialectalment f.); cast. aliento.
|| 1. L'acte d'alenar. Cant lo gentil hac begut en la fontana e son ale e esperit hagren recobrada alcuna virtut, Llull Gentil, pròl. [Lo cauall] deu hauer molt bon ale que per molt que correga no deu molt buffar, Dieç Menesc. ii, 10.
|| 2. a) Expiració, acte d'expel·lir l'aire dels pulmons. [Es celebrant] s'acala dalt ses Fonts i hi fa tres alens damunt en forma de creu, Alcover Cont. 206.—b) L'aire expirat. Recepta pera guarir persona qui put l'alè, Micer Johan 425. Com un hom dixés a la muller del dit Jovinià que la alè li pudia a son marit, Scachs 20.
|| 3. Bufada suau de vent; cast. soplo. No feya al món alè de vent, Decam., jorn. 8.a, nov. 7.a. De tant en tant atravessantlos a l'esgaiada, un alè de la llunyera marinada 'ls girava del revers les fulletes, Víct. Cat., Ombr. 63. «No fa un alè d'aire». No feya un alè de vent, Costa Trad. 131. Sa nit se presenta clara amb un cel ras y sense alè d'oratje, Ignor. 41. S'escampa per dins la casa | un fresch alè de celler, Salvà Poes. 50.
|| 4. met. Efluvi, exhalació subtil. Y envien valls y turons | onades d'alens balsàmichs, Canigó, vii. Alens d'altra existencia, | perfums de paradís lo cor alcansa, Costa Poes. 3.
|| 5. Força, energia. Senyor de les venjanses, donau alè a mon càntich, Atlàntida, i. «No tenir alè», «esser home d'alè» (Tortosa, Empordà, Bal.).
|| 6. Moment, estona molt curta. «Ho he fet amb un alè» (Mall., Men.). «L'anar a sa casa amb automòbil és un alè» (ibid.).
|| 7.
Alè de bou: planta de la família de les compostes: Achillea Ageratum Lin (Mall.); cast. altarreina. Es olorosa, i diuen que és bona per als qui pateixen de l'alè (Llucmajor). A Catalunya en diuen altarreina.
Loc.—a) Fer un alè: descansar, reposar d'una fatiga, intranquil·litat o malestar (Mall., Men.). «He feinejat massa; deixau-me fer un alè». Som al estiu. ¡Quin alè...!, Salvà Poes. 68.—b) Fer els alens espessos: estar molt cansat de treball o moviment corporal excessiu (Bal.).—c) Fer molts d'alens o Fer més alens que un ca de caça: alenar espès per cansament corporal (Mall.).—d) Sense alè: amb gran cansament d'un moviment massa ràpid o prolongat. «Pujant a peu, un arriba dalt la muntanya sense alè» (Bal.). Y en està ja assaciada | sense alê y esbrahonada, Roq. 4.—e) Pendre alè o Trencar alè o Cobrar alé o Tornar alè: vèncer la dificultat d'alenar, rependre la respiració. Tota la cara tenia mullada de suor e era tan cansat que no podia tornar alè, ne per conseguent parlar, Curial, i, 22. E lleuà's la ventalla del elm per cobrar alè e refrescar algun poch, Curial, ii, 7. Madò Bet no podia trencà alê, se va asseure totduna, Roq. 23.—f) Acabar l'alè: perdre la facultat d'alenar. Lo Comte ab la boca axuta, | lo pit oprès y cansat, | acaba l'alè y les forses, Picó Engl. 43.—g) Perdre l'alè: perdre el coratge. Pero se topen llavonses amb N'Aina-Maria, i perden s'alè de tot, Alcover Cont. 40.—h) Acabar els alens: morir-se (Maestrat, Bal.). Si no voleu acabar ets alens, no hi aneu, Alcover Rond. i, 186.—i) Fer es darrer alè: morir-se (Mall.).—j) Fer es tres alens: estar molt cansat (Mall.); morir-se (Mall.).—l) Passar-s'ho amb s'alè: menjar apressadament (Un Mall. Dicc.).—m) Beure's [una cosa] amb l'alè: desitjar amb passió la possessió d'una cosa (Aladern Dicc.).—n) Alè de conill: vent fred i penetrant (Un Mall. Dicc.).
Fon.: əlέ (or., Alaró, Binissalem, Alaior, Maó); alé (occ., val.); ələ́ (bal. en general). En el rossellonès es pronuncia əlέ i es considera com a femení: El món... | s'estrem de dol com si una alè cremada | givrés d'un vent de folia, Cerdà Llengua Foc 39.
Var. form. i sinòn.: alèn, alena, alenda, alende, alendo.
Intens.—a) Augm.: alenàs, alenot.—b) Dim.: alenet, alenetxo, aleneu.
Etim.: postverbal de alenar.