Diccionari Català-Valencià-BalearB
Cerca inici
endarrere  endavantcerca
Introducció al Diccionari  Bibliografia  Explicació de les Abreviatures 
veure  1. al
veure  2. al
veure  3. al
veure  4. al
veure  5. al
DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

1. AL (pl. ALS)
Contracció de la preposició a amb l'article el o lo, els o los. Hem posats nombrosos exemples de l'ús d'aquesta forma, dins l'article A (2). Aquí només farem notar l'ús de al seguit d'un infinitiu, referible al significat I || 7 b de l'article a, i servint a indicar concretament el temps en què es fa l'acció expressada pel dit infinitiu: El compta de la Serra e d'altres barons seus qui havien la davantera, e al ferir passarense al rey Carles, Muntaner Cròn. 34. Meteren-li nom al batejar Eustacio, Eximplis, i, 242. Quan al passar los segles sa gran desfeta vegen, Atlàntida, i. Es comparable a aqueixa construcció, la de al amb un participi de present o gerundi: Aquesta hora, que era al gall cantant, recollí's en la ciutat, Desclot Cròn. 38. Al desclohent de la carta | llàgrimes de sanch llansava, Pelay Cans. 43.
    Fon.:
əl (pir-or., or., bal.); al (occ., val.). En el català oriental i en balear, es confon la pronúncia de al amb la per el; per això en cat. or. i bal. és més freqüent la forma an el, quan la paraula que ve darrera comença en consonant. A Mallorca és quasi universal la forma an el. A Menorca es conserva al expressant destinació de lloc; però an el, expressant el terme indirecte d'acció dels verbs; diuen: «Anirem al cel», però: «Ho he dat an el Bisbe». En cat. occ. i val. domina absolutament la forma al. La contracció és molt antiga; ja la trobam a un document del segle XII: Zo son los clams de tots los homens de senpere descales luin ni prob que fan a senta maria e al bispe e a tot lo couent, (Pujol Doc. vulg. 13).

2. AL pron. i adj. ant.,
equivalent a ‘altre’. a) Del seu ús com a pronom neutre, freqüent en provençal antic, no tenim documents catalans directes; però en el diccionari valencià de Carles Ros trobam aquesta afirmació (p. 13): «Al... valía en lo antiguo tambien, por otra cosa: Vols al? quieres otra cosa? Se usó assimesmo por algo: dic al? digo algo?» Aquestes equivalències de al segons Ros, foren admeses per Sanelo Dicc., però són interpretacions errònies de la forma arcaica àls, com indica encertadament J. Gulsoy en el seu comentari a Sanelo Dicc., p. 291.—b) Usat com adjectiu, al apareix sovint en la llengua antiga, i modernament al Rosselló i a Menorca, sempre unit amb el substantiu re (=‘cosa’). E aquell no sabia àl re dir mas que espiava a les gens bon ví, Llull Blanq. 85. Entro que al re n'aja adordonat, doc. a. 1306 (RLR, vii, 52).Com quasi sempre apareix escrit alre amb els dos mots afegits, dedicam un article a aqueixa forma (V. alre).
    Etim.:
del llatí vg. alid o *ale, var. de aliud, ‘altre’. La forma alis es documentada dins les obres de molts de gramàtics i escriptors llatins (Th. Ling. Lat., i, 1623). A la forma *ale usada com a neutre s'afegí la -s característica de molts de pronoms i formes neutres, resultant-ne la var. catalana àls (RLR, lxii, 203). V. àls.

3. AL adj. ant.
Dolent, àvol. E una al femna o bagassa dix a mi, Flos Sanct., Vida St. Andreu (Aguiló Dicc.). Loch on staven les bagasses o les als femnes, id. (Aguiló Dicc.). Item .vi. parells e mig de portadores entre als e bones... Item ha en les dites tones de .xxiiii. en .xxv. sesters de vi entre al e bo, Alós Inv. (a. 1410). Amor auegades vna fembra leia e d'al linyatge fa semblar al home bella e noble, Mascó Regl. Am. 59.
    Etim.:
contracció de àvol.

4. AL
Var. fon. de l'article determinat el: «Al bancal», «al doctor», «al gavinet» (Sanet), en lloc de «el bancal», «el doctor», «el gavinet».
    Etim.:
de el, canviada la e- en a- en virtut de la tendència del valencià a pronunciar a totes les e inicials.

5. AL
Var. de la prep. a, que s'usa a Organyà quan precedeix a un dels demostratius aquest, aquell o això, i amb la forma ala davant els relatius qui, que i els interrogatius qui?, què?, quin?, quina? etc. Vet ací els principals exemples recollits del P. J. Calveras (Anuari OR, 1928, p. 153): «Ascric a la tia, al aquella, que tu coneixes.—Al axò no s'hi ha de contestar.—Ala qui faràs aquet regalo?.—Ala quin malal(t) at referixes?—Ala quines ascric, tambe els coneixes.—Al aquet no l'astime ningú.—Ala qui (a)ensenye lo teu pare?—Ala quines estimes més.—Fai anar lo nen al aquell estudi, que és més prop.—És lo metge, ala qui vai més.—Cada dia vai al aquella font.—Ala quina (font) vols anar?—Mai m'hi fico al aquet quarto.—Ala quina casa ha entrat?—Au [ho] va tirar al aquell llac.—Surt a la finestra, al aquella d'allà.—Aquets llibres, saps què? als ficaré al aquell armari.—Ala quin armari als has posat?—M'assentaba al aquesta cadira.—Va caure al aquell jardí.—Posa-hu al cap del llit, al aquet d'aquí».
    Etim.:
és probablement una forma sortida per l'analogia de l'article en cas oblic al aplicat al pronom altre, seguint l'equació al altre=al aquest, etc. Aquesta és l'explicació que en dóna el P. Calveras (Anuari OR, 1928, p. 154):—«Completant l'enumeració demostrativa natural, tenim aquest, aquell, l'altre. Ara l'altre, venint darrera de la preposició a, dóna naturalment: a l'altre. Això posat, qui diu tot enraonant: pregunta-ho a l'altre, on l'hiatus ve desfet naturalment per l'article, està a punt de dir també: pregunta-ho al aquest; pregunta-ho al aquell, amb l'hiatus resolt també satisfactòriament i natural. Val a dir, però, que l'article no s'adhereix a aquest i aquell, en el parlar d'Organyà, de forma que diguin després: l'aquell me hu ha dit com diuen: l'altre me hu ha dit. Aquesta explicació dòna raó, millor que la derivació d'ad, per què al no passa o ell, un, algun, etc. És que ell, un, algun, no són correlatius d'aquest, aquell, l'altre, en l'enumeració demostrativa».