Diccionari Català-Valencià-BalearB
Cerca inici
endarrere  endavantcerca
Introducció al Diccionari  Bibliografia  Explicació de les Abreviatures 
veure  albada
DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

ALBADA (i dial. aubada). f.
I. || 1. La primera claredat del sol ixent, o el moment en què la llum del sol comença a aclarir l'horitzó; cast. alba, aurora. Si com un jorn la primitiva albada | escampà vols d'aucells aletetjant, Costa Trad. 166. Mirava un matí | descloure l'albada, Verdaguer Flors 21. Encar cremen els festers | quan arriben els primers | romeus a punta d'albada, Ramis Clar. 117. a) met. Primeria d'una cosa. De nostre poncellatge l'albada allà retrèyem, Atlàntida, vi.
|| 2. a) Música o cançó que fan a la porta d'una casa, a punta d'alba o en la nit, per obsequiar qualcú (Maestrat, Plana de Cast., Val., Sueca, Xàtiva); cast. alborada, serenata. A la prov. de Lleida donen el nom d'albada a la música que fan tant de nit com de dia (segons Aguiló Dicc.). Ab so de cornetes albades li fa, Viudes donz. 382. Que ninguna persona de les nou horas de la nit en amunt puga anar per la vila sonant guitarras ni altres instruments, ni fer albadas, sens llicencia del batlle, doc. a. 1764 (arx. mun. Igualada). L'aucell un temps catiu, | cantant-te alegre aubada, Orlandis Poes. 13.—b) Composició poètica feta per cantar-la a la matinada; cast. alborada. El gay tenzó i l'albada y'l sirventès lleyal, Riber Sol ixent 110.
|| 3. Combat que es dóna ben de matí (Un Mall. Dicc.); cast. alborada. (Aquest darrer significat no és català).
II. || 1. bot Arbust de la família de les lleguminoses: Anthyllis cytisoides L.; cast. boja blanca. (Barceló Flora 111).—V. descripció i dibuix en l'art. botja (blanca).
|| 2. Rella de l'arada (Alguer); cast. reja.
    Cult. pop.
a) «Si no t'agrada, no li facis albada»: ho diuen a un que tingui una cosa entretinguda sense profit d'ell ni d'altri (Cat.).—b) «De vegades, els capellans fan albades» (Aguiló Dicc.).
    Fon.:
əɫβáðə (Conflent); aɫβáða (Maestrat); aɫβá, pl. aɫβáes (Val., Cast., Al.); əwβáðə (Barc., Bal.); aɫβáðɛ (Lleida).
    Sinòn.:
I || 1, alba, aurora; || 2, serenada.—II || 1, botja blanca, botja de cuques; || 2, rella.
    Intens.:
albadeta (val. albaeta).
    Etim.:
del llatí albāta, ‘emblanquida’. Aquest ètim és evident per totes les accepcions de I i per II || 1, però no ho sembla tant per l'accepció II || 2. Aquesta no és originàriament catalana, sinó una infiltració del sard en el parlar d'Alguer. La rella es diu arbata en nuorès, albada o arbada en logudorès, orbada en campidanès. Mussafia feia venir tals formes, del llatí urbum, «pars aratri» (Isidor Orig. 15, 2); Guarnerio, d'un creuament de urbum amb vervactum; Zanardelli, de vervactum tot sol. Però M. L. Wagner (Das ländliche Leben Sardiniens im Spiegel der Sprache, p. 18 s.) refuta amb raó aqueixes tres teories, fonèticament inadmissibles, i sosté que la vertadera etimologia és el llatí albāta, ‘blanca’, aplicat a la rella perquè és lluenta.