DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

ALBIRAR ant. v. tr. i pron.
|| 1. Mirar de lluny; cast. columbrar. «Albirar de lluny; prospicio» (Torra Thes.). Qui es vuy qui les vostres potencies albiraua, e de fet les vesia, Hist. Troy. 121. Al jardí del firmament | ha florida noua estrella | que els Sants Reis han albirat, Trad. Cat. 24-xii-25.
|| 2. Pensar, considerar; cast. pensar. E aquella visio sera tan gran gloria, que no es cor qui la pusca albirar ni boca parlar, Llull Gentil 282. Aquest pensament, axí com yo albir, del piedors pare m'és tremès, Corbatxo 13. Que axí los homens de peu com los cavallers partissen la presa de la batalla per egual part, albirant-se que los cavallers mills batallaven per ço com hi eren mils vesats, Scachs 43. Ab la mala voluntat que'ls juheus hauien contra Josep jurarense e albirarense com lo ociessen, Serra Gèn. 240. Lauors se n'aubiraua que'n volia algunes creençes hereticals; e per ço... los barons e nobles no'l volgueren per lur comte, Boades Feyts, xv. a) refl. Pensar-se, calcular. E albirava's axí... que les altres XI parts farien alò matex, Marsili Cròn., c. 26. Mogut de compació deguda més que yo no'm albirave esser me viu, Corbatxo 13.
|| 3. Fer-se prop a certa mida o quantitat. Clavo veyla e perns veyis que albirara a quatre quintars, doc. a. 1331 (Capmany Mem., ii, 413).
    Fon.: əlβiɾá (or., bal.); alβiɾá, alβiɾáɾ (occ., val.). Es una forma antiga, que avui només s'usa literàriament.
    Var. form.: obirar (forma usada dels escriptors vuitcentistes); arbitrar (forma erudita).
    Etim.: del llatí arbitrare, ‘pensar, considerar’, potser a través de l'occità.