Diccionari Català-Valencià-BalearB
Cerca inici
endarrere  endavantcerca
Introducció al Diccionari  Bibliografia  Explicació de les Abreviatures 
veure  alifara
DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

ALIFARA f.
|| 1. Convidada de menjar o beure per celebrar una festa, una bona sort, les acaballes d'una feina col·lectiva o altra feta joiosa, i especialment per un contracte de compra o venda avantatjós; cast. alifara, alboroque. «Vine, demà que faig festa, farem una alifara» (Cerdanya, Solsona). «Xè, hem de fer una alifara, que has tingut sort» (Morella). Si'l mosso no trabucava en tot lo “portar garbes”, rebía un present, que l'ostentava en la darrera carretada, clavant la forca de les garbes i penjant-hi allí'ls conills o pollastres que havía rebut i que devien servir per a fer una alifara amb tots sos companys d'era, Serra Cal. folkl 183. El sinyo Badoro ere este any clavari de San Felix, i l'alifara per-a els agramadors—la cassola—la van guardar pera el dilluns de les estes, Pascual Raval 6. Quan un camperol ha venut un animal o més a la fira, després d'haver ajustat el tracte ell i el comprador paguen les alifares a tots els que han intervingut en el tracte, que consisteixen en menjar coca i beure vi o aiguardent, Violant Pa 99.
|| 2. Demostració d'alegria, afalac. «Fer alifares» (Lluçanès). «Fas moltes alifares, avui». «Pobre nen, està molt mal; quan ha vist el seu germanet encara li ha fet una alifara» (Solsona). «Li fa moltes lifares per fer-se'l seu» (Solsona, Cardona).
|| 3. Fer l'alifara: afegir combustible a la llar per darrera vegada (Solsona). «Fem l'alifara, i al llit» (Aguiló Dicc.).
    Fon.:
əlifáɾə (Lluçanès, Sta. Col. de Q.); alifáɾɛ (Balaguer, Pla d'Urgell); alifáɾa (Maestrat, Cast.); lifáɾɛ (Tremp); alifáðɛ (Bassella); əlifárə (Bolvir).
    Cult. pop.
—Les alifares es fan principalment per celebrar les acaballes d'una feina col·lectiva o la presa de possessió d'alguna cosa. Al Pla d'Urgell, quan cobreixen una obra sense que hi hagi hagut cap desgràcia, els qui hi han treballat van a celebrar-ho fent una costellada o menjant-se un be, i això és l'alifara. A la Plana de Castelló, en acabar l'agramada, els agramadors fan l'alifara, pagada de l'amo i que sol consistir en una menjada d'arròs, botifarres, olives, bacallà i força vi (Pascual Raval, 6, 7). A Aragó, en els contractes de compra-venda el comprador havia de convidar el venedor a una alifara, la qual tenia força legal, car venia a esser la fórmula per cloure el tracte i fer-lo irrescindible. Quasi totes les escriptures de vendes fetes al monestir de Fitero acaben així: «sunt pacati de precio et aliphala» (Eguílaz Glos. 198). D'aquesta sobrepaga o ‘darrera tongada del preu’, deu provenir el significat || 3 per alifara: ‘darrera tongada d'alimentació del foc’.
    Etim.:
de l'àrab al-fara, mat. sign. || 1 («convivium» ap R. Martí Voc.), segons Eguílaz; però aquest origen no és satisfactori segons Coromines DECast, i, 131, a causa de la dificultat d'explicar la i de alifara, i Coromines proposa com a probable l'ètim àrab al-daẖála, ‘porció’, ‘entrada’, ‘afegitó’. En realitat, la i de alifara podria provenir de l'analogia de alimara, i sembla demostrar-ho la coincidència de l'accepció || 2 de alifara amb la || 3 de alimara.