Diccionari Català-Valencià-BalearB
Cerca inici
endarrere  endavantcerca
Introducció al Diccionari  Bibliografia  Explicació de les Abreviatures 
veure  1. alimara
veure  2. alimara
DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

1. ALIMARA o ALIMÀRIA f.
|| 1. Foguera que serveix de senyal; cast. alimara. E dix nos... que si'l combatien que faria dues alimares, e en açò poriem conexer que'l combatien, Jaume I, Cròn. 312. Lo rey d'Arago feu fer huna alimara... E les gents de la terra qui veren aço, estigueren se aquella nit en llurs llochs, Desclot Cròn. 139. Lluny, molt lluny... s'arbora, rogenca una fogata... Lluny, molt lluny també... fulgura altra alimaria..., Girbal Oratjol 276. Hom cala foc a la llenya, s'eleven les flames de l'alta, ben visible alimara, Villangómez Any 79.
|| 2. pl. Il·luminació feta amb molts de llums, per senyal de festa; cast. luminaria. E foren fetes alimares per Ill jorns... per la nova qui vench de Sicilia com lo Senyor Duch havia haut Palerm a ma sua, Ardits, i, 28 (a. 1392). Tothom el vespre dega fer alimares de fochs e falles enceses per terrats e per los cloquers e per les fustes, doc. a, 1395 (Boll. Lul., ix, 130). Se'n faeren les noces... e foren feytes ab gran alegria... e faeren moltes alimaries e fochs e balls, Boades Feyts 243.
|| 3. Jocs, festes, moixonies; cast. caricias, fiestas. No't fies gens ab hom de dues cares | que't tracte mal e't fa grans alimares, Cançon. Univ. 303. «Espera, faré quatre alimares an es boix» (Eiv.).
|| 4. pl. Demostracions exagerades d'espant, admiració, protesta o altre sentiment, amb moviments i crits excessius (Mall., Ross.); cast. aspavientos. Aqui pla n'hi ba'be da crits y d'alimaris, Saisset Un poc... 10. Fassis pas tants alimaris, dona! Casaponce Cont. 140.
|| 5. Fer alimaris: fer ganyarotes, carusses ridícules.
|| 6. Alimària de coral: «branca de coral que té els branquillons acopats, apinyats, amatats (Bagur)» (Aguiló Dicc.).
    Fon.:
əlimáɾəs (Mall., Eiv.); əlimáɾís (Ross.).
    Var. form.:
animara, allimària.
    Etim.:
de l'àrab al-imara, ‘senyal’ («signum» ap. R. Martí Voc.). La forma alimària prové de alimara amb contaminació o influx analògic de llumenària.

2. ALIMARA f.
Alamara; cast. alamar. Un tern cumplit de lama de plata, flors y brancam de or, galó, alimares y flocadura de or fi, doc. mall. a. 1852 (Hist. Sóller, ii, 701).
    Fon.:
əlimáɾə (Mancor, Mall.).
    Etim.:
de alamara, amb influx analògic de alimara (primer article).