DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

ALQUICÉ o ALQUICER m. ant.
Capa moresca que no sols servia per abrigar-se les persones sinó com a tapall de llit; cast. alquicel o alquicer. Vos manam que'ns trametats dotze alquicems d'aquells que usen los moros, carta del rei Martí, a. 1404 (Anuari IEC, v, 546). Item XII alquissems de stam blanchs ab listes amples vermelles de color de lata a cascun cap, id., ibíd. 561. Que'ns trametessets una dotzena d'alquicens, id., a. 1407, ibíd. 608. Les dites vanoves, catifes, prats o guillefs, alquiçems e flaçades, id., a. 1408, ibíd. 624. Alquicer morisch vell squinçat, inv. a. 1480 (Aguiló Dicc.). Una pessa de alquicer, doc. val. a. 1607 (ibíd.).
    Etim.: de l'àrab al-kisā, ‘capa blanca de llana’, ‘cobertor de banc o de llit’ (cfr. Dozy Dict. Vêt. 383 ss.). Aquesta paraula aràbiga, en pendre-la els catalans, degueren pendre la en la forma originària, alquicé. Per formar el plural, hi degueren afegir la n característica dels plurals de mots acabats en vocal (com de bé bens, de ca cans, etc.) i resultà el plural alquicens; després, interpretant la nasal com a m, resultà el plural alquicems. Cal advertir que no hem trobada a cap text antic la forma de singular alquicem; únicament hem trobat alquicems i alquicens pel plural, i pel singular alquícer. La -r d'aquesta darrera forma és merament gràfica, no fonètica, i se degué afegir a alquicé per confusió de la terminació -é amb el sufix -er (pronunciat -é).