Diccionari Català-Valencià-BalearB
Cerca inici
endarrere  endavant  cerca
Introducció al Diccionari  Bibliografia  Explicació de les Abreviatures 
veure  1. altar
veure  2. altar
DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

1. ALTAR m.: cast. altar.
|| 1. Taula de pedra o de terra, damunt la qual oferien sacrificis a la divinitat. Feu Abraham un altar de terra e posà la lenya dessus, Serra Gèn. 26. Allí a l'altar de Júpiter, humil agenollantse, Atlàntida, i.
|| 2. Construcció de pedra, en forma de taula, damunt la qual celebren el sacrifici de la Missa. Quant Evast fon en la capella, agenollà's davant lo altar e feu lo senyal de la creu, Llull Blanq. 3, 9. Hauia en aquesta cambra un altar a una part ab un retaule de mossenyor Sant March molt finamenf acabat, Curial, i, 24. a) Altar major: l'altar principal d'una església, situat a lloc de preferència (ordinàriament a l'absis) i que sol tenir en el seu retaule la imatge del sant titular. Sebollirenlo... davant l'altar major del dit monestir, Desclot Cròn., cap. 168. Fo posada [la santa espina] molt sollemnialment sobre lo altar major, Ardits, i, 7 (any 1390).—b) Altar privilegiat: altar que té el privilegi que el qui hi diu missa guanya indulgència plenària.—c) El sagrament de l'altar: l'eucaristia. De la institucio del sanct sagrament del altar, Gerson Passio, cap. 4. Com en lo sagrament del altar stiguan sens subiecte, Egidi Romà, ll. 1, pt. 1.a cap. 8.
|| 3. (per extensió) a) Conjunt de la taula on celebren la Missa, i del retaule que hi va adherit. Ets escolans desendolan ets altars, Ignor. 82.—b) Dalt l'altar (Men.) o damunt l'altar (Eiv.): en el presbiteri.
|| 4. met. Pentinat alt que duien les dones de mitjan segle XIX (Llofriu).
    Loc. i refr.
—a) Rapar altars (Mall.) o rosegar els altars (Cat.): anar molt a l'església per falsa devoció. Si ets cerer, totduna't fas | amich de tots els vicaris, | y has de concorre als rosaris | de mort, y rapà els altàs, Penya Poes. 79.—b) Visitar els altars: anar d'un altar a un altre, resant davant cada un alguna oració per qualque fi piadós; iròn., anar de carrer en carrer o de casa en casa importunant o causant molèstia (Bal.).—c) Semblar l'altar de Pals: anar tirat cap endarrera (Llofriu). Es que en els pobles veïns de Pals (Empordà) diuen que l'altar major d'aqueix poble se tira endarrera.—d) Parèixer un altar d'ànimes: esser visitat o mirat de massa gent, que dóna molèstia amb la seua presència (Val., Cast., Vinaròs).—e) Haver-hi altar fumat i missa de tres: haver-hi una gran festa o solemnitat (Mall., Men.); iròn., haver-hi molt de rebumbori, baralla o altra feta sorollosa (Mallorca, Menorca).—f) Anar (o esser) just com un altar major a l'ofici d'es Patró: anar molt endiumenjat (Amengual Dicc.).—g) «A un bon altar no hi calen adornos» (Labèrnia-S. Dicc.); «A un bon altar no li calen floreres» (Aladern Dicc.); «Un altar vell s'ha d'adornar, que un de nou ja ho està» (Vallcorb): refranys que signifiquen que una persona bella o agradosa de natural, no s'abelleix més si va més adornada.—h) Desparar un altar per parar-ne un altre (Cat.); Despullar un altar per vestir-ne un altre (Mall., Men.): afavorir qualcú en detriment d'altri.—i) «Qui serveix a l'altar, d'ell ha de menjar» (Val.); «Qui l'altar serveix, de l'altar ha de viure» (Men.): refranys que signifiquen que tot treball mereix retribució. Atenent que si serveix altar es rahó visque de altar doc. a. 1553 (Hist. Gremis, ii).—j) «Només manca posar-lo en un altar» (Martí G. Dicc.); «Tan sols falta posar-lo en un altar» (Escrig-Ll. Dicc.): ho diuen d'una persona que és molt alabada de virtuosa.
    Fon.:
əɫtá (pir-or., or., bal.); aɫtá (occ., Maestrat); aɫtáɾ (val.).
    Pl.:
altars (pronunciat altàs a les regions on pronuncien el sing. altà); hi ha bandes on, per analogia dels plurals de mots acabats en -à, fan el plural altans (així per exemple a l'Empordà, al Vendrell i entre la gent inculta de Mallorca i Menorca). Baren espolsar tota la Iglesia y Capella y altans, «Notes manuscrites de fets ocorreguts de 1804 a 1820» (Barc.).
    Intens.:
—a) Augm.: altarot, altaràs;—b) Dim.: altaret, altarel·lo, altareu, altaró;—c) Pejor.: altarot, altaretxo.
    Etim.:
del llatí altāre, mat. sign.

2. ALTAR v. ant.
|| 1. intr. Agradar, donar plaer. Uehem los cauals aquels que'ns altauen, e compramne XLVI, Jaume I, Cròn., c. 220. Qui ama poch, altr'amor no li alta, Ausias March, lxxxviii. Altà-li'n una | que era velada | sols d'ansalada, Spill 5224. De fellona se n'anà | a cap d'un poch, | per que no li altaua'l joch, Somni J. Johan 760.
|| 2. refl. Agradar-se, pendre plaer. Los dix que molt se altava de lur companyia, Llull Arbre Sc. ii, 405. Quel cardenal de Besers, qui s'altava dargent, doc. a. 1309 (Finke Acta Ar. 545). Vos me semblats de paratge... e yo alt-me de vos, obra del segle XIV (Boll. Lul., x, 54). Consellarvos-hiha que no us altássets d'aquestes aytals, «Collació», segle XIV (Col. Bof. xiii, 385). Si us altats de la muller poc, | vaja al dimoni, Metge Sermó 49. Ulls hi ha qui s'alten de leganya, Metge Somni iii. No ymagin de mi us pusquau altar, Ausias March, lxxviii. Una noble donzella... la qual a Curial seruia... e se era altada d'ell, Curial, i, 24. No's deu altar [lo Rey] de tort ni de rapina, Anònim, segle XV (Cançon. Univ. 310).
    Var. form.:
asaltar, asautar.
    Etim.:
del llatí adaptare, tornat primer asautar, i, per canvi de w en l, asaltar (cfr. malaut> malalt, auciure> alciure); perdent-se després el so z de la -s- intervocàlica, resultà *aaltar, altar.