Diccionari Català-Valencià-BalearB
Cerca inici
endarrere  endavantcerca
Introducció al Diccionari  Bibliografia  Explicació de les Abreviatures 
veure  amunt
DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

AMUNT adv.: cast. arriba.
I. || 1. Envers la part alta (en sentit material). Lo foch ni l'aer, qui's mouen a amunt per la leuitat en que son, Llull Felix, pt. vi, cap. 3. Los iroses corren amunt e avall, Metge Somni iii. Lo foch naturalment va amunt, Egidi Romà, ll. 1, pt. 4a. Sa roba s'en puja per amunt aixamplant-se una mica, Alcover Cont. 84. a) Amunt! crit per excitar els cans a perseguir la caça (Campos del Port).—b) Postposat a un substantiu indicador del lloc o objecte per on es puja. E menaulo al trot aygua amunt, Flos medic. 21 v. Jo m'en vaig iglesia amunt ab lo cor ple de tristesa, Milà Rom. 346. Carrer amunt | corre la gent fent onades, Picó Engl. 20. El fred ens pujarà cames amunt, Ruyra Parada 35.—c) S'usa també amb un substantiu precedit de la prep. de, per indicar el punt de partida envers la part alta. E fo pus alt lauors que tots del muscle amunt. Serra Gèn. 100. Fonch trobat un peix marino de la forma que's segueix: del llombrigo! en amunt tenia forma de home y del llombrigol en avall havia forma de peix, Faules Isòp. 166.
|| 2. a) Envers un grau més alt (en qualitat o quantitat). No pesen de dos marchs et mig a amunt, doc. a. 1330 (Col. Bof. viii, 179).—b) Envers un temps més tardà. Lo senyor rey manà que tot hom de XV anys amunt e de LX avall fos ab armes, Muntaner Cròn., c. 62. Que dos milia homens a cauall voltejassen lo camp fins a mija nit, e altres dos milia de mija nit en amunt, Tirant, c. 371.
II. || 1. A part alta. a) En sentit material, aplicat al lloc. Y la fumera y flames amunt se caragolen, Atlàntida i. Per seguir ta volada cal ferse amunt, Salvà Poes. 42. «Es molt amunt, aquesta muntanya»=és molt alta (Men.).—b) Aplicat al temps. «Sant Jaume cau més amunt que Sant Joan» (Mall., Men.). «Enguany Pasqua cau molt amunt» (Bal.).
|| 2. m. Regió alta (Eiv.). «Aquell home és d'eixos amunts» (St. Antoni d'Eiv.).
    Loc.
—a) Per amunt!: ho diuen imperativament per manar a algú que se'n vagi (Mall., Men.).—b) Amunt, que estan seques!: ho diuen per encoratjar algú i resoldre'l a fer qualque cosa (Castelló).
    Fon.:
əmún (pir-or., or., eiv.); amún (occ.); amúnt (val.); əmúnt (mall., men.).
    Intens.:
amuntet, amuntot.
    Etim.:
del llatí ăd montem, ‘a la muntanya’, ‘a la part alta’.