Diccionari Català-Valencià-BalearB
Cerca inici
endarrere  endavantcerca
Introducció al Diccionari  Bibliografia  Explicació de les Abreviatures 
veure  anar
DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

ANAR v. intr.: cast. andar, ir. Les múltiples aplicacions d'aquest verb són difícils de reduir a una classificació rigorosa; però poden distribuir-se en general en tres seccions: I, Les accepcions en les quals predomina la idea de ‘moviment’. II, Les accepcions en les quals predomina la idea de ‘direcció cap a un lloc [allunyat del qui parla]’. III, usat com a pronominal, amb accepcions en què predomina la idea de ‘separació o allunyament d'un lloc’. Segons aquesta distribució, anar té principalment aquests significats:
I. || 1. Moure's fent passes. a) absol. (ant.) Axí tingué Aloma son fill Blanquerna fins a tant que pogué anar e jugar, Llull Blanq. 2, 5. Com se mou lo rey e com van los peons [del joc d'escacs], Scachs 96. Mossen Moger... es molt vell, que no pot anar, doc. any 1533 (Boll. Lul. x, 42).—b) Avui en dia no s'usa anar en aquesta accepció absolutament, sinó acompanyat d'una partícula expressadora de lloc, modo, companyia, direcció del moviment, etc. Quan nostre senyor anaua per les terres de iherusalem, Hom. Org. 3 vo. Per aquell palau anauen juglars cantant e sonant, Llull Felix, pt. v, cap. 1. Si vas de nits e per que y vas, Eximenis Conf. 24. Tots anirem ab vos e morirem ab vos, Boades Feyts 260. A Jesus segueixen anantli darrere, Passi Cobles 18. Com a cans sedejants anaran per les ciutats e viles çercant qui'ls mostre la mia doctrina, Villena Vita Chr., c. 194. E no'm lexava, ans me anava primera, Febrer Inf. i, 34. Porà a legua per hora anar a son pas, Proc. Olives 256. Feula anar no molt cuytada, Dieç Menesc. i, 3 v.oAl temps que el gran Alcides anava per la terra, Atlàntida, i.
|| 2. Recórrer cert espai (sia fent passes, sia per impuls d'altri, amb vehicle o en qualsevol forma de moviment local). On pus anaua ne pus beyls lochs atrobaua, Llull Gentil 6. Tant anaren los tres sauis,... que sdeuengren en aquella forest, Llull Gentil 8. Feu mala mar... e anauen los lenys en roda, Jaume I, Cròn. 57. Que ell pogués haver repòs, anant e visitant tots sos regnes e les altres terres, Muntaner Cròn., cap. 17. Yo son esperit qui en tancar e en obrir l'ull vaig de Orient a Occident, Metge Somni iii. Pierres anà tant per ses jornades, que ell arribà a la ciutat, Pierres Prov. 4. Tant si anava en bicicleta, com si el convidaven a llur automòbil, Vidal Mirall 105.
|| 3. (aplicat al temps) Transcórrer. Divendres quinze jorns anats del mes de Març, doc. a. 1311 (Capmany Mem. ii, 72). Cinch dies anatz Dabril, doc. a. 1309 (Finke Acta Ar. 542).a) Com més va: com més temps passa. E com mes anaua, lo amor mes li augmentaua, Paris e Viana 2. Com mes anaua, mes crexia en mal obrar, Vent. Pel. 33. Y jo, com més anava, més trista y consirosa, Roq. 22. Com més va, més mandra't tornas, Pons Auca 72. «Es pastor de Llodrà, com més anà, més ase tornà»: ho diuen d'algú que, en lloc de corregir-se, torna més xerec (Manacor).
|| 4. Moure's una cosa amb el seu moviment natural; funcionar; obrar. «El rellotge no va». «Esta carbonera ja va; aquella encara no» (Ulldecona). «Fés anar la màquina». Cascuns se deuen esforçar que vajen ab lleyaltat, e qui ab lleyaltat yrà, Déus serà ab ell, e qui a deslleyaltat va, Déus lo confondrà, Muntaner Cròn., c. 286. Que de bé en millor vajen sos feyts, Muntaner Cròn., c. 292. E passat lo dit riu, trobe'n hom un altre appellat Cochitus, qui va fort spau, Metge Somni iii. Axò no val, Roq. 18. a) Expel·lir l'excrement del ventre. «¿No pots anar?—Purga't» També diuen «anar del cos» (Cat., Bal.), «anar de ventre» (Cat., Bal.), «anar de cambra» (or.), «anar de calça» (Barc., Gir., Ll.), i «anar per baix» (Men.), principalment amb el sentit de ‘diarrea’. La decoccio de esta herba fa anar del cos beventla o ab ajuda, Agustí Secr. 32.
|| 5. Seguit d'un participi present, expressa continuïtat o duració de l'acció. No les ne cal exir de casa ne anarles manlevant per lo veynat, Metge Somni iii. Corrent lo dit regne, anà talant e affegant tota la terra, Muntaner Cròn., c. 13. Corbs e cucales van ahucant, Spill 193. Tenim nova que lo mal va desmenuynt, doc. a. 1508 (BSAL, x, 317). Nou barques les quals lo anassen cercant, Tomic Hist. 16. Se anirá engruixint y purificant la fruyta, Agustí Secr. 46. Lo ritme van seguint de les estrelles, Canigó, i. El temps anava passant i els companys se cansarien d'esperarme, Ruyra Parada 20.
|| 6. Acompanyat d'un complement modal, indica la manera d'obrar o l'estat circumstancial d'una cosa. O poble benastruch, vejats com vos va, Pere IV, Cròn. 268. Anar d'amagat: obrar d'amagat (Mall., Men.). Dix al dit metge Juheu ja con li anava, Jacob Xalabín 2 vo. Creym que no li anirà malament, Roq. 3. A mi amb sa cotonera m'ha anat molt bé, Ignor. 1. Anar bo: estar en bona situació, tenir força (Mall.). Anar d'hivern, anar de moda, anar de nina, etc.: dur vestit d'hivern, de moda, de nina, etc. (Cat., Bal.). Anar blan: estar la terra massa fangosa per a llaurar (Ribera d'Ebre). Anar berenat: haver berenat (Mall., Men.). Per aquella bornava, e anava ab armes e treya a taulat, Muntaner Cròn., c. 3. Qu'el Cònsol dessus dit anàs ornat de títol de Missatger, doc. a. 1438 (Capmany Mem. ii, 235). Com Alexandre anàs fort irat ab sa host per destrohir una ciutat, Scachs 15. Perque cascú pot anar en cabells, Ausiàs March, lxxix. Per lur persona | ne va la casa | a tall de spasa, Spill 8326. Un sacerdot... lo qual anava errat en lo camí, Isop Faules 4. Quant les coses aniràn a bon mercat, Agustí Secr. 146. Los animals grossos van en amor, Agustí Secr. 175. Quant lo estiu anirà sech, id. ib. 63. Ara va de debò, Vilanova Obres, xi, 19. Ves-me alerta, Pere Antoni, Ignor. 58. ¿No veus que van ab la bata d'estar per casa? Vilanova Obres, xi, 62. No s'ha pensat a calsar d'atribulat que n'anava, Briz Cans. v, 204. Y que anava llarga la cosa, Ruyra Parada 16. Dia de vent han d'anar aferrats de dos en dos, Riber Sol ixent 3. Mai no hauria suposat que les cireres anessin tan bé amb un bon cafè negre, Pla Carrer 24. a) (especialment), seguit d'un adjectiu verbal en -ador, expressa l'estat de desig de fer l'acció significada pel verb primitiu. Anar ballador; anar cantador, etc.: tenir ganes de ballar, de cantar, etc. (Mall.). «Sa partida guanyadora | tens, i no la'm vols donar; | com te deman per casar, | dius que no vas casadora» (cançó pop. mall.).—b) Pensar (Bal.). «Jo anava que tu no hi eres»=em creia que tu no hi eres (Mall., Men.). Aquest significat de anar sembla esser resultat de l'elisió de l'adjectiu o de l'element adverbial en locucions com anar cregut, anar amb idea..., etc.—c) Estar ple de cosa escampada (Mall.). Escampant es fems fora de sa cloa, i al punt tota sa carrera d'aquell palau anà fems, Alcover Rond. viii, 152. Aquest significat de anar sembla esser resultat de l'elisió de l'adjectiu ple de: «Tot anava fems» =tot anava ple de fems.
|| 7. a) Acompanyat d'un adverbi o altre complement de lloc, indica la situació, el lloc on està una cosa que es considera formant part d'un conjunt. «Damunt cuberta hi van unes grans gàbies». Un dels altres notxers qui van en la nau, Consolat, cap. 60. Hon anirà la declaració d'aquelles scriptures, Boades Feyts 17. Es gelats anaven dins platets de neula, Roq. 8. Sobre un baiard de llances ell va estès, Canigó ix. ¿Ahont van aquexes gasseoses?—Déxales aquí, Vilanova Obres, xi, 54. Els de darrere que van sobre la paret, Martínez Folkl. i, 23.—b) Prenent la possibilitat per la realitat, anar equival a ‘caber’, és a dir a ‘poder estar dins un lloc’ (Men.). «Es cap no hi va, dins aquest capell» (Ciutadella).
|| 8. a) Unit per la prep. de amb un infinitiu o substantiu, indica finalitat, significant que l'acció expressada pel dit infinitiu o substantiu és l'objecte de l'activitat. «Anar de les seves»: anar lliurement pertot fent sa pròpia voluntat (Mall., Men.). ¿De què devia anar aquex malanat, o què devía voler fer?, Roq. 32. Tu vas de berbes, Alcover Cont. 15. Es fiy segon nomia Jusep y anava de capellà, Roq. 32.—b) A vegades també s'expressa finalitat amb la preposició per. Tart consellaran que hom vaja per bregues, Metge Somni iv. Tot jove de librater qui anirà per jove de la dita art, doc. a. 1503 (Col. Bof. xli). «Anar per fusta: andar o ir por madera» (Nebrija Dict.). No vagi per dit (o No ha d'anar per dit): ha d'esser com si no s'hagués dit; això és, no es pot afirmar amb certesa (mall.).
|| 9. Anar darrera: a) Anar a la cerca, procurar. «No em véngues ab perendengues, | que vaig darrera casar; | jo en sé d'una que va dar, | perque la fessen ballar, | ses sabates d'es diumenges» (cançó pop., Mall.). Cuydau... que yo no sapia a qui anau detràs, Metge Somni iii. Per ço que ells no haguessen anar derrere aquells mercaders, Consolat, cap. 98. Qualcú qu'anava derrera que prenguéssem ses seues coses amb calor, Roq. 7. M'enganaria molt que En Joan no anàs darrera Na Magdalena, Pons Llar 77.—b) Cuidar, tenir esment (a qualcú malalt o que no es pot valer). «No faces tant p'En Pere, que li hages d'anar darrera» (refr. mall.). «Qui vol tenir barquera, li ha d'anar darrera» (refr. mall.).
|| 10. m. (substantivat): La pluja e'l vent lo destrenyia en son anar, Llull Felix, pt. iii. cap. 1. Que correga a tot anar, Flos medic., 25 vo. Per a sagales i pastoretes buscava a les més guapes,... les més bledanes, de anar de perdiueta, les més fines, Pascual Tirado (BSCC, vi, 335).
II. || 1. Moure's cap a un lloc o cosa. Carga de fust de Castella qui va en Valencia, Leuda Tort. 1252 (RLR, iv, 256). Poriets, vos ensemps conuenir con anàssets en nostra terra, Llull Gentil 295. Yo ané a la companya a pendre comiat, e aqui torné, Muntaner Cròn., c. 234. Per contrari de temps no pogueren anar lla, Pere IV, Cròn. 41. Llavòs cant vos anàs a le batale, Graal 26. Senyos, anatshi pus qal vos en prega, Graal 176. Una nau la qual anaua en les parts de Occident, Vida St. Anthiogo 24. Les dites cases... van ab mi on que jo vaja, e ab mi sen tornen, Genebreda Cons. 62. Vagen als sermons y officis | molt honestes y tapades, Cons. casat, v. 111. a) met. ant. Incórrer. Si aquelles comandes no eren que hom los fa, irien a onta, Consolat, cap. 212.—b) Anar a mà, o anar a riscos: incórrer en perill, estar en probabilitat. Aniria a má de perdrerho tot, Penya Mos. iii, 13. Esperant els endarrerits qui anaven a ma de no acabar, Pons Llar 69. Se va a riscos d'alguna deixa, Pons Auca 30.
|| 2. per oposició a tornar o venir: a) Moure's cap a lluny del lloc de què es parla. De cascuna bestia mular que vaja ne vengua per vendre, Lleuda Puigc. Quer. 1288. Si lo mariner hauia alguna conuinença ab lo senyor del leny, de altre viatge de anar o de tornar, Consolat, cap. 183. La qual [Infanta] mostraua tanta affabilitat als strangers que anauen e venien, Tirant, c. 86. Qui avia aver sis florins e mig d'or entre anar e tornar, Ardits, ii, 69 (a. 1449). Fonch anat y vingut lo correu, Entrev. Eyv. 21 (any 1544).—b) Anar i venir: moure's en direccions contràries. Entre s'aná y vení y formiguetjà de tot un poble, Roq. 7. Com un vol de mosquits que van i vénen, Ruyra Parada 16.
|| 3. Unit amb un infinitiu asindèticament (ant.) o per la prep. a, significa dirigir-se a acomplir l'acció indicada pel dit infinitiu. E dix M.a Pocha a sa fila e an miró que anasen ueer qui'l uetlaue, doc. a. 1250 (Pujol, Doc. 23). Los anem prehicar a convertir e aportar a via de salut, Llull Gentil 238. Que tot pobre qui volgués pendre almoyna... anàs a menjar ad aquelles bodes, Llull Blanq. 1, 8. Dixemli que's n'anàs posar, e que al matí ell parlaria ab nos, Jaume I, Cròn., 520. Que'n vaga [=vaja] parlar ab vostre frare, doc. a. 1310 (Finke Acta Ar. 694). Si doncs algun ciutadà aquen no passaua, o s'anaua deportar, Cost. Tort. I, i, 7. Adonchs me vench talan | c'anés ab ell parlar, Vesio 1061 (Rom. liv). Acompanyat de valents companyons anà a torbar la festa ab crits, Alegre Transf 40. Tu aniràs a escollir la meva nora, Alcover Poem. Bíbl., 30. Y ara anau-li a demanar si'n té de fret, Alcover Cont. 12.
|| 4. Unit amb un infinitiu per les prep. a o per, indica la preparació imminent, però no segura, de l'acció indicada pel dit infinitiu. E dixnos que anaua per entrar en terra de moros, Jaume I, Cròn., 24 Van per muntarse les tallantes proes, Atlàntida, introd. Li pega un cop an'el coll | y anava a pegarn'hi un altre | quan li deturan el bras, Picó Engl. 54.
|| 5. Estar (una cosa) en l'alternativa de perdre's o guanyar-se. «No m'hi va ni m'hi ve res, en tot això». «M'hi va el coll» =m'hi exposo la vida (Cat., Bal.). «T'hi anava sa pell d'es diumenges i d'es dies feners» (Mall.). Si'ls hi anava guanyar o perdre la fama, no hi porien fer pus, Metge Somni iii. Posat que li anàs pena de mort, id., ibid. Ja vehets, senyors, quant hi va a vosaltres, doc. a. 1412 (arx. mun. d'Igualada). Has confessat ço que no fist jamay, e, anant-t'i la vida, deyes que eres aquell lo qual... havia mort lo hom, Decam., jorn. 10a, nov. 8a. Si res hagués dit en fauor de Jesús, li anaua gran perill en bens e persona. Villena Vita Chr., c. 212. ¿A vós, què us hi va que porte son plech | lo cloure'l contracte a miges costures?, Proc. Olives 371. Li van un milló de reals que los pert si dexa passà s'ocasió, Ignor. 65.
|| 6. Indica el lloc a on es dirigeix un camí o conducte. «Aquesta carretera va a Girona». De la carrera en sus que va a Bítem, Cost. Tort., I, i, 3. En la travesa del camí qui va del dit loch de Decimo al dit castell, Pere IV, Cròn. 47.
|| 7. a) Ocupar certa extensió, fins a un punt determinat. «La catifa va de mitjan sala fins a la porta».—b) Estar situat entre dos extrems; esser la diferència entre dues coses. «D'home a home va res» (Cat.).
|| 8. En el joc de cartes, anar-hi és pendre part a una jugada en la qual podrien no pendre-n'hi (Tortosa).
|| 9. En els jocs, i per analogia en altres circumstàncies de la vida, anar unit amb un infinitiu per la prep. a, indica una condició que s'imposa. «Va a no riure» vol dir que cal que no se'n riguen (Mall., Men.). «Te deixaré passejar, però va a fer bonda» (Mall.).
III. refl. (i amb la partícula adverbial en).
|| 1. Separar-se d'un lloc o d'una cosa. Se'n vagen franchs ab tots llurs cavalls, Pere IV, Cròn. 203. E dix Jhesucrist: ve-te'n, e de qui avant no vulyes pecar, Treps Rom. 84. Ves-te'n en mala hora, Isop Faules 6. E fou-li forçat que se'n anàs e la batalla fon perduda, Tirant, c. 18. Car de fellona s'en anà, a cap d'vn poch, Somni J. Joan 758. Despuix que tu partist d'aci o te'n anist, Esteve Eleg. Anem's en, Flordeneu, Canigó xii. a) ant., s'usava també en aquesta accepció absolutament, sense pronom personal complement. Axí bé nos servirets vosaltres qui romandrets com nós qui anam, Muntaner Cròn., c. 49. Senyats e beneyts-nos e manats que anem, Muntaner Cròn., c. 67.
|| 2. S'empra també amb expressió del lloc a on es dirigeix el moviment, entenent-se tàcitament el lloc d'on parteix. Després que agren estat dos jorns... anarense a la Junquera, Muntaner Cròn., c. 23. Que tots et totes ensemps s'en vagen a l'església de dos en dos, doc. a. 1373 (Col. Bof. xl, 166). Van-se'n a l'hort, | dexen lo cor, Spill 5398. Vag-me'n a paradís, Eximplis, i, 71. Ella... anàse'n mantinent a totes les vehines sues, Scachs 19. Al anar-se'n al llit, Serra Cal. folkl. 357.
|| 3. Esvair-se, desaparèixer. Si la olla no bullia no se'n aniria tant prest la sabor, Robert Coch. 33. Com vassen [=va-se'n] lo mèliç hi resta la scorça, Proc. Olives 1059 Són taques aqueixes que són ben males d'anar-se'n, Alcover Cont. 21. «Aquesta tinta és molt bona; no se'n va» (Bal.).
|| 4. Morir-se o estar a les acaballes. Sa casa se'n anava a la vela com una candela cap avall, Aguiló C., Rond. de R., 13.
|| 5. Tornar agre el vi (Tarr., Mall.). Si lo vi... se'n va, sie per compte de dit comprador, però si acas dins dit mes se'n anaue, que dit comprador no tingue obligacio de pendrer-lo, doc. a. 1656 (arx. de Montblanc).
|| 6. Deixar anar: deixar de retenir una cosa. Dexa anar aquestes supersticions de paraules, Vida St. Anthiogo, 10. Parex talment que dexa anà s'aroma d'aquella amor, Roq., prosp. ¿Y l'altra li ha fugit? S'ha posat a plorar y l'ha dexada anar, Vilanova Obres, xi, 194. Deixa anar aquesta temor, Alcover Cont., 7.
    Loc. i refr.
—a) «Si no pot anar, que corri»; ho diuen irònicament referint-se a un qui vol que qualcú faci una cosa difícil allà on no pot fer les coses fàcils (Labèrnia-S. Dicc.).—b) «Digue'm amb qui vas, i te diré qui ets» (Empordà); «Digues-me ambe qui vas, i et diré qui ets» (Mall.); «Digue'm ambe qui vas, i jo et diré tu què fas» (Llofriu); «Digue'm ambe qui vas i te diré tu qui ets» (Men.).—c) «Qui va davant, camina; qui va darrere, trota» (Mall.).—d) «Bé va!; i ell redolava»: ho diuen referint-se a un optimisme infundat (Mall.).—e) «Val més anar i venir, que penar i morir»: ho diuen referint-se a un que es carrega massa pel desig de sortir-ne ab un viatge (Manacor).—f) «Això és anar i venir, buidar i omplir» (Marroig Refr.).—g) «Quan tu vas, jo torno» (Vinaròs); «Quan tu hi anaves, jo ja en tornava» (Ripoll).—h) «Allà on vas, fé com veuràs» (Mall.).—i) «Terra a què vas, usança que trobes» (Mall., Men.).—j) «A onsevulla vages, d'es teus hi haja» (Mall.); «A on vagis, d'es teus n'hagis» (Men.).—l) Anar d'Herodes a Pilat: anar d'ací i d'allà repetidament (Cat., Bal.).—m) Anar-se'n com un broc de càntir: patir diarrea (Igualada). Anar-se'n pel llit: patir diarrea dins el llit (Llofriu).—n) Anar-se'n d'es cap: tenir pertorbat l'enteniment (Mall.).—o) Anar-se'n qualcú d'es seu cap: obrar amb tota llibertat, sense advertiments o consells d'altri (Mall., Men.).—p) Anar-se'n pel descosit: parlar molt i sense seny (Igualada).—q) Anar-se'n a rodar, o anar-se'n a can Pistraus, o anar-se'n al cel: morir-se o destruir-se.—r) Anar-se'n a la carrera (Bal.), o anar-se'n com una calça vella (Eiv.), o anar-se'n com que desfer calça (Mall.), o anar-se'n com una candela que crema en es blau (Mall.): morir-se o destruir-se de pressa, amb progrés perceptible del mal.—s) «Ha d'anar i venir»: ho diuen d'una cosa que és incerta i que han de passar moltes coses abans que no succeeixi (Llofriu).—t) No anar enlloc: no tenir utilitat, no donar resultat (Cat., Mall.).
    Fon.:
əná (pir-or., or., bal.); aná (occ., Maestrat, Alg.); anáɾ (Val., Cast., Al.); (bal.).
    Conjug.
—La conjugació d'aquest verb és la més irregular i heterogènia de totes, car participa de tres verbs originaris: a) Sobre l'arrel de l'infinitiu anar s'han format els participis, l'imperfet d'indicatiu, el perfet simple, el futur, el condicional i l'optatiu; b) Els presents d'indicatiu i de subjuntiu procedeixen dels temps respectius del verb llatí vadere; c) En el llenguatge antic i en el dialectal modern de certes comarques, el futur i el condicional provenen del verb llatí ire.—Per donar una idea completa de la flexió de anar tal com surt dins els textos antics i tal com la trobam en els diferents dialectes catalans d'avui, posam aquí dos paradigmes.
taula 

    Etim.:
probablement del llatí vg. amnare, var. de ambŭlāre ‘caminar’ per assimilació de *amlare (Corominas DECast, i, 203).