Diccionari Català-Valencià-BalearB
Cerca inici
endarrere  endavantcerca
Introducció al Diccionari  Bibliografia  Explicació de les Abreviatures 
veure  anca
DIEC2  DDLC  CTILC  Sinònims  CIT  TERMCAT

ANCA f.
|| 1. Cada una de les dues parts del cos, carnoses, simètriques, situades entre les cuixes i el costellam; cast. nalga. Li tolgren la carn... entrò a les anques, Sants Ross. 243 v. Pot tenir la camisa entorn de les anques e de les cuxes, Cost. Tort. IX, xiv, 1. Donàli l'angel una ferida en la anca e per aquella ferida Jacob fon tostemps rancalós de la una anca, Serra Gèn. 32. Havent donat d'anques a terra lo marquès de Castellvell i ajudant-li dos a aixecar-se, Maldà Col·legi 110.
|| 2. pl. Part posterior del cos d'un animal de càrrega; cast. ancas Pujé aquell escuder sobre les anques del cavall, Muntaner Cròn., c. 227. E tu caualca en les anques de aquest cauall, Eximplis, i, 297. Se posà a ses anques des cavall, partexen, Alcover Rond. i, 158. a) Anca d'ametlla: ho diuen d'un animal que té les anques deformades (Sta. Col. de Q.).
|| 3. La part plana de l'enclusa dels ferrers (Vimbodí, Sta. Col. de Q.).
|| 4. nàut. La part exterior i convexa del buc d'un vaixell, situada davall els caps de les cintes properes al jou. a) Vent de l'anca de popa: vent que no bufa dret de popa ni de costat sinó d'enmig d'aquestes dues direccions, i és el vent més dolent (Mall.).
|| 5. nàut. La quaderna més immediata a la proa (Amades Roig, Voc. naveg.).
|| 6. Les anques del món: l'altre cap de món (Vic, ap. Aguiló Dicc.).
    Loc.
—a) Anques de ferro: home que seu molt (Mall.).—b) Asseure's de cap d'anca: asseure's amb molt poc contacte amb el seient (Ferrer Dicc.).—c) Estar de mitja anca: seure a mitges, amb molt poc contacte amb el seient (Mall.).—d) Fer anques: prestar-se un animal que el cavalquin o l'ensellin (Men.); met., prestar-se una persona que li facin qualque cosa que no li convé (Men.). No hauria encara fet anques deixantme posar sa sella, Benejam FyF, acte 1, esc. 3a.—e) Tocar ses anques (Mall., Men.) o escalfar les anques (Barc.): tupar.—f) Posar-se d'anques a la paret: mantenir la pròpia opinió, resistir-se a una exigència d'altri (Barc.).—g) Tenir agulles a ses anques: no estar tranquil, en seure (Mall., Men.).—h) Fer anques enrere o tirar ses anques enrere: negar-se a complir una promesa, tornar arrere d'uns pactes (Mall.).—i) Anar amb una anca rossegant: anar malament de salut o d'interessos (Mall.). En aquella casa ja no hi va haver pus rusca ni anaren pus ab cap anca rossegant, sino que campaven polents de tot, Alcover Rond. viii, 6.
    Refr.
—a) «Qui alça l'anca, perd la banca» (Men.).—b) «Mal a l'anca, noia ranca»: és una creença general que, si una dona prenys té mal a una anca, parirà una nena (Llofriu).—c) «El cap del néixer i les anques del créixer» (Marroig Refr.).
    Fon.:
áŋkə (or., bal.); áŋka (occ., val.); áŋkɛ (or., occ., bal.); áɲсə (Palma, Manacor).
    Intens.:
—a) Augm.: ancota, ancarra, ancassa.—b) Dim.: anqueta, anqueua, anquetxa, ancona.
    Etim.:
del germ. hanka, mat. sign. || 1.