DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

APAGAR v. tr.
Extingir; cast. apagar: a) El foc o la llum; cast. apagar. Lo ciri s'apaga e son fetes tenebres, Llull Cont. 352, 26. Mes-se al llit del rey e feu apagar tota la llum, Desclot Cròn., 4. S'hi ficà, apagà la espelma de la raconera, Pons Auca 158 Davall un vel de cendra ses brases s'apagaren, Salvà Poes. 130.—b) El so. Ab grans crits apagants lo so que yo fahia, Metge Somni iii. Apaga la remor de les petjades, Rosselló Many. 77.—c) La set. Calà's en la aygua per apagar la set, Alegre Transf. 41 bis.—d) Per extensió es diu d'altres coses. E'ls deya que no's torbassen dels enugs que lur pare li faya, e u apagàs tot axí com podian, Eximenis Dones 37 vo. Que molt verí sa virtut li apagua, Ausias March xcii Y apagaria la calor d'aqueix caliu, Somni J. Joan, 598. Volent remeyar e del tot apagar la dolor del turmentat dexeble, Villena Vita Chr., 245. Morint, apagarien la tempestat que puja, Atlàntida ix—e) Satisfer, donar tranquil·litat. Molt los apagava la presència corporal de Jesuchrist, Sermons SVF, i, 29.
    Loc. i refr.—a) «Diu cada mentida que apaga el sol»: ho diuen d'un molt mentider (Camp de Tarr.).—b) «Sa monja ho encén, i es frare ho apaga»: es refereix a la calor, que se sol enfortir molt per Sta. Margalida (sa monja) i sol minvar per St. Bernat (es frare). Es un refrany mallorquí.
    Fon.: əpəɣá (pir-or., or., bal.); apaɣá (occ., Maestrat); apaɣáɾ (val.).
    Etim.: pres del llatí pacāre, ‘aquietar’.