DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

APLANAR v. tr.: cast. aplanar, allanar.
I. Fer pla. Aquells qui fan ponts e calsades e aplanen les males carreres per tal que'ls pobres ne pusquen passar, Llull Cont. 84, 7. Ses muntanyes s'aplanavan, ses valls y comellars s'omplían, Alcover Rond i, 200. Especialment: a) Passar un cilindre o una post de molt de pes per damunt la terra, per esclafar els terrossos i regruixos. Molts prats tenen necessitat de altra cosa..., y es que encontinent seran estats sembrats los herbajeu y aplaneu per que lo dallador no tropie ningun obstacle, Agustí Secr. 87 v.o—b) met. Aplanar les dificultats: suavitzar-les o abolir-les. Y aplanava d'aquesta manera totes ses dificultats, Maura Aygof. 15.—c) Arreglar, posar així com cal. «Quan hi haurà el bisbe, ja ho aplanarà tot» (Gir.).
II. || 1. Posar horitzontal. Rodejan de carreus l'immensa fossa... aplananthi per llosa la més grossa pedra, Canigó, ix. En Xicoi aplanà allà mateix el serruig i serra que serraràs, Víct. Cat., Ombr. 46. L'esquirol, quan sent lo més petit sorollet, s'aplane a la part més alta del pi, Lluís Rec. 44. Especialment: a) Aplanar una arma de foc: apuntar-la (Barc., Gir.). Li aplanava l'arma a tres passos, Víct. Cat., Ombr. 38.—b) Aplanar s'arada: abaixar-li el cap de l'espigó perquè la rella no enfondeixi tant (Mall.).
|| 2. refl. Inclinar-se cap envant una persona o animal, per excés de càrrega o per manca de força (Cat.).
|| 3. Esbucar, afonar; cast. arrasar. Cremà e aplanà tot quant hi havia, Muntaner Cròn., c. 235. a) refl. Caure verticalment; esbucar-se, afonar se.
|| 4. met. Subjugar, abaixar la voluntat d'algú. a) refl. Retre's, abaixar-se per la força (Cat.).
    Loc.—a) Aplanar sa cresta: subjugar, fer obeir, retre la voluntat d'algú (Men.).—b) Aplanar les costures de l'esquena: tupar fort qualcú (Berc.).
    Fon.: əpləná (pir-or., or., bal.); aplaná (occ.); apʎaná (Ribagorça); aplanáɾ (val.).
    Conjug.: regular segons el model de cantar.
    Etim.: format damunt pla.