DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

1. APUNTAR v. tr.: cast. apuntar.
|| 1. Puntuar, posar la puntuació a un escrit (Labèrnia Dicc.).
|| 2. Indicar amb un punt o altre senyal convencional una cosa escrita. Manam al procurador major qui paga estas distribucions de aniuersaris los apunta, doc. any 1570 (Macabich Sta. Mar. 117).
|| 3. a) Posar per escrit succintament una cosa per recordar-la quan convinga. Lo dit scrivà de ració scriva en un quern en lo qual tenga lo compte apunctat, Ordin. Hosp., fol 8. ¿Que me la retrata?—Nó, dòna, apunto les seves entressenyes en aquesta llibreta, Vilanova Obres, iv, 131.—b) Inscriure (Mall.). «Fosses, Joana Maria, | reina de tot lo món junt, | per soldat m'apuntaria | per servir-te a cada punt» (cançó pop. Manacor).
|| 4. ant. Determinar una cosa acordadament algunes persones. Lo dalfi, perque la edat de sa filla era de casar, apuntà casament de Viana ab lo fill del duch de Burgunya, Paris e Viana 21 v.oPregamvos que us placia oir aquell, e fer e apuntar tal concordia, doc. any 1481 (Boll. Lul. vii, 66).
|| 5. Preparar, posar a punt (Rosselló, Conflent). Vos convidem an tots, vos podeu apuntàl, Saisset Hist. Coum. 22.
|| 6. Insinuar o tocar lleugerament una idea. Y si vostè se mostra tan partidaria de sa sociedat (vaig atrevirme a apuntá), ¿perque no comensa a donà exemple?, Roq. 50.
|| 7. Dictar a algú el que ha de dir, per evitar-li omissions o errades. Ajudà molt a que jo no perdés ni una paraula de ses que sa mare li apuntava de darrera ses persianes, Roq. 48.
|| 8. Dirigir una arma cap al punt que ha de rebre el tret. Li feren resistencia y li apuntaren un arcabus, doc. a. 1648 (Hist. Sóller, i, 558). Una dama apuntant una sageta a un cavaller, Verdaguer Exc. 14.
|| 9. Senyalar una cosa dirigint cap a ella el dit, el braç o un instrument indicador. Com un gegant que s'atura | y al cel apunta amb son dit, Aguiló Poes 70.
|| 10. En alguns jocs de cartes, posar damunt la carta la quantitat que hi volen jugar (Labèrnia Dicc.).
    Fon.: əpuntá (pir-or., or., bal.); apuntá (occ., Maestrat, alg.); apuntáɾ (Cast., Val., Al.).
    Etim.: format damunt punt.

2. APUNTAR v.
|| 1. Ferir de punta. Donàli tal cop per les faldes de la cuxa, que la cuxa li passà e la sella, e apuntà lo cavall, Muntaner Cròn. 124.
|| 2. Fer punta a una eina o altra cosa. Me costaren de dreçar e apuntar claus veys per les sindries, doc. a. 1436 (arx. mun. d'Igualada).
|| 3. a) Subjectar, agafar amb agulles o clavar no gaire fort. Si hun hom és naffrat, e lo metge li vol apuntar les naffres, Quar. 1413, p. 273. Li ventava copets a les galtes... o li apuntava un clavellet al trau del jaqué, Pons Com an., 86. a) Sortir la punta d'una arma per lloc diferent del que n'ha rebut el cop. Teniu vos les naffres en lo cos deffora, | mes yo dins en l'ànima les sent apuntar, Passi cobles 123.
|| 4. Doblegar els draps, aplegar-los i passar pels doblecs un fil per posar-hi el segell. Per salari meu de apuntar deu draps de lana, doc. a. 1442 (Arx. Gral. R. Val.).
|| 5. Apuntalar [un arbre] (Alforja, segons Griera Atlas 129).
|| 6. intr. Mostrar la punta; a) met., Començar a manifestar-se. «Apuntar l'alba», «apuntar el dia»: començar a sortir el sol. «Lo blat ja apunta»: el blat ja comença a néixer (Massalcoreig, Calasseit, Tortosa). Ja començaua de apunctar lalba, Villena Vita Chr. 104. En lo curs de la divina historia se veu l'ombra de Judas apuntar, Canigó ix. Les discrepancies ja apunten ara meteix, Obrador Arqueol. 97. Quan va apuntar la primavera, Massó Croq. 15.
|| 7. refl. Tornar agre el vi o altre licor (Cat., Val.).
|| 8. refl. Començar a anar alegret per l'embriaguesa (Val.).
|| 9. recipr. Posar-se de punta, enemistar-se (Val.).
    Fon.: la mateixa de l'article anterior.
    Etim.: format damunt punta.