Diccionari Català-Valencià-BalearB
Cerca inici
endarrere  endavantcerca
Introducció al Diccionari  Bibliografia  Explicació de les Abreviatures 
veure  1. ardit
veure  2. ardit
veure  3. ardit
DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

1. ARDIT, -IDA adj.
|| 1. Atrevit, que no té por; cast. ardido, atrevido. Molt fo ardit [lo diable] quan el uolia tentar aqel seinor qi es seinor de tot lo mon, Hom. Org., f. 6. Molt son ergullosos e ardits tots aquells qui's cuiden que vos, Sènyer, vos dejats humiliar, Llull Cont. 92. Elles son ardides en aquelles coses que volen obrar deshonestament, Metge Somni iii. Ja sé qu'ardida avansa la gran familia humana, Maura Aygof. 29.
|| 2. Es diu d'un home vell que es conserva robust i florit (Ros Dicc.).
|| 3. met. (aplicat a coses inanimades) Que té una intensa expressió de vida o de força. «Fa un sol ben ardit» (Deià). L'antic castell que dreça encara sa torra alta i ardida, Massó Croq. 84. Y jo que he resseguit aquest torrent ardit, Riber Sol ixent 79.
    Refr.

—«Val més petit i ardit, que gran i ase» (Mall.); «Més val petit i ardit que gran i ase; i ase per ase, més val gros que petit» (Ciutadella).
    Fon.:
əɾðít (or., bal.); aɾðít (val.).
    Intens.:
ardidet, ardidot, ardidíssim. «P'es puig de Randa i Aubenya | s'hi fan d'aquells homonets | petitons i ardidets | que són més forts que una penya» (cançó pop. Llucmajor).
    Etim.:
del part. pass. de ardir < germ. hardjan, ‘enfortir el coratge’ (REW 4042).

2. ARDIT m.
|| 1. ant. Empresa, acció atrevida, especialment acció de guerra; cast. empresa, hazaña. Aquí uenrà tot nostre estol, e aquí porem fer bon ardit a qual part nos uuylam, Jaume I, Cròn. 58. Los homens qui son en guerra..., les coses que'ls esdevenen en lurs ardits e en lurs asauts..., Llull Cont 218.
|| 2. a) Estratagema, pla d'operacions guerreres que un bel·ligerant realitza o es proposa realitzar per vèncer l'enemic; cast. estratagema, ardid. Els parents e'ls amichs de don Pero Ferrandes qui eren ab nos, enuiauenlos a dir tot l'ardit de la ost, Jaume I, Cròn. 16. Que nuyll hom... no gos fer negun ardit saber als enemichs, Ordenacions segle XIII (Anuari IEC, i, 271).—b) Ficció, enginy per enganyar: cast. ardid. Enganats de les falses paraules de Pau, qui era hom de gran ardit, e com a grech que'n era hauia les lurs maluaduries enganoses, Boades Feyts 82.
|| 3. ant. Notícia dels fets d'altri, comunicada d'un tercer. E sabrem ardit que seran uenguts a gran flaquea, Jaume I, Cròn. 131. Nos estan en Girona haguem ardit que'n Ferrando... era mort, e rebem aquel ardit en gran despagament, Jaume I, Cròn. 552. Com haiam haut novellement cert ardit que..., son axides quatre galeras, doc. a. 1400 (Hist. Sóller, ii, 49)."
|| 4. Ufania, vigor, energia vital (Maestrat). «Esta criatura té un ardit per a tot!» (ibid.).
    Fon.:
əɾðít (or., bal); aɾðít (occ., val.).
    Refr.

—«Dels amics se'n treuen els ardits»: vol dir que sovint els amics abusen de l'amistat i són traïdors (Llofriu).
    Etim.:
de ardit (art. 1), substantivat. El significat || 3 s'explica per la locució dir l'ardit o fer saber l'ardit = ‘revelar els plans guerrers de l'enemic’; fàcilment dir l'ardit prengué el sentit de dir la notícia.

3. ARDIT m. ant.
Moneda que valia dos diners i estava en ús en els segles XVI i XVII; cast. ardite. De tal manera, que setse sisens fassen un real Cathala, y valgan tant com vint y quatre diners o dotse ardits dels de la fabrica antigua, doc. a. 1653 (Botet Mon. iii, 531).
    Refr.
—a) «Si tens un ardit per vil, mai arribaràs a mil» (Cat.).—b) «Home desdit no val un ardit» (Cat., Mall.).
    Etim.:
desconeguda En el baix llatí dels segles XV i XVI surt arditus i ardicus com a nom d'una moneda francesa. Alguns atribuïen l'origen d'aqueix nom al sobrenom Hardi de N'Enric III de França, suposant que aquest rei hauria introduïda per primera vegada aquella moneda; però no sembla probable aquesta identificació de noms, car el mot arditus no es troba abans de l'any 1409, mentre que N'Enric le Hardi visqué en el segle XIII (cfr. Wartburg FEW, i Corominas DECast, i, 256).