Diccionari Català-Valencià-BalearB
Cerca inici
endarrere  endavantcerca
Introducció al Diccionari  Bibliografia  Explicació de les Abreviatures 
veure  argelaga
DIEC2  DDLC  CTILC  Sinònims  CIT  TERMCAT

ARGELAGA o ARGILAGA f.
Planta lleguminosa i molt espinosa. Tot l'aparell | es ginjoler, | garauller | e gavarrera, | de romaguera | e de argilaga, Spill 8475. Com haguessen aplagades moltes rames e romagueres e argilagues, Genebreda Cons. 63. Te du flors tot herbey, tota rama, | fins el betzer y l'argelaga adusta, Costa Hor. 73. S'anomenen argelaga aquestes espècies de plantes:
|| 1. La Calycotome spinosa L.; cast. aliaga, aulaga negra, erguen, retama espinosa. Arbust de branques acanalades, espinescents a la punta; les fulles són caduques, trifoliades; les flors són grogues, laterals, solitàries o en feix de dues a quatre; el llegum és negre, lluent i aplanat. A Catalunya es troba en els paratges àrids i arenosos, i és comuna en els boscs i torrents del litoral, Vallès, Empordà, etc. (Flora Cat. ii, 34); a les Balears es fa molt pels llocs muntanyosos i per les garrigues. A Tarragona i al Vallès en diuen argilaga marina. (V. bàlec).
|| 2. imatge  L'Ulex europaeus L.; cast. aliaga, aulaga, tojo. És un arbust que es fa d'un a dos metres d'alçada, verd cendrós, de tronc dret, pilós, molt ramificat, amb espines llargues i fortes; les fulles lanceolades-linears; les flors són grans, solitàries o geminades, de calze pilós amb nervis prominents; el llegum és molt pilós i més llarg que el calze (Flora Cat. ii, 31). Es fa per llocs estèrils i arenosos, a Catalunya i al País Valencià.
|| 3. imatge  La Genista scorpius DC (Vallès, Ll.); cast. aliaga. És un arbust que es fa alt de cinc a vuit pams, de tronc dret, molt ramificat i espinós, de branques estriades, glabres, amb moltes espines fortes; les fulles són unifoliades, lanceolades, breument peciolades; les estípules espinescents, flors ordinàriament geminades en fascicles axil·lars pauciflors sobre les branques espinoses formant llargs raïms; el llegum és linear, comprimit, lanceolat, ascendent, glabre i polisperm (Flora Cat. ii, 41; Costa Fl. 54). Es fa pels erms, marges i llocs calisso-argilosos àrids, per bona part de Catalunya.
|| 4. L'Ulex parviflorus Pourr. (Gibert, Fl. Tarr. 19); cast. aulaga morisca. (V. gatosa).
|| 5. a) A Tortosa la gent distingeix l'argilaga vera i l'argilaga borda.b) A Mallorca distingeixen l'argelaga blanca, la groga i la negra, fixant-se en la diferència de color de les flors.
    Loc.
—a) Esser una argelaga o tenir més punxes que una argílaga, o esser amorós (o pacífic) com una argelaga: tenir el geni molt aspre (Cat.). «És tan agradosa com una argelaga»: ho diuen d'una dona de mal gènit (Borén).—b) «Això em dóna tant de gust (o «me fas tanta gràcia») com si em passessis una argelaga per l'esquena»: ho diuen per expressar desgrat (Calaf).—c) Esser pitjor que caure dintre d'una argelaga: esser molt mal (Ripoll).
    Cult. pop.
—a) L'argelaga s'empra principalment com a combustible; amb una argelaga encesa socarren el porc mort, per pelar-lo (Tremp, Calaf).—b) L'argelaga es diu també genesta del dimoni (Llofriu), perquè hi ha aquesta llegenda: El dimoni, com va veure que Déu havia feta la preciosa i daurada ginesta, volgué fer-ne d'igual, i li sortiren les flors semblants a les de la ginesta, petites i sense olor, i la planta plena de punxes; això va ser l'argelaga.
    Fon.:
əɾʒəláɣə (Puigcerdà, Gir., Llofriu, Sant Feliu de G., Centelles, Barc., Llucmajor, Migjorn-Gran, Eivissa); əɾʒəláɣɛ (Pobla de L., Torelló, Sta. Col. de Q.); aɾʤeláɣɛ (Ll., Tremp, Fraga, Artesa); aɾʤeláɣa (Perles, Pobla de S.); əɾʒəláʝə (Manacor); əɾʒiláɣə (Penedès, Vendrell); əɾʤiláɣə (Tarragona); aɾʒiláɣɛ (Falset); aɾʤiláɣa (Tortosa, Morella, Benassal, Castelló, Alcoi); aɾʧiláɣa (Val.); aɲʤiɫáɣa (Benilloba); aɲʤeláɣa (Ador, Pego).
    Sinòn.:
|| 1, bàlec, gatosa blanca, gatosa marina;— || 3, garrover del diable.— || 4, gatosa.
    Etim.:
de l'àrab espanyol arjilāqa, mat. sign., que es troba documentat en un manuscrit del Mosta'ini segons Dozy Gloss. 372, i que és adaptació d'un mot pre-romà (ibèric? basc?) que devia esser *aielaga o *agelaga, segons que ha raonat eruditament Corominas DECast, i, 329-331.