DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinōnims  CIT  TERMCAT

  ARGUE m.
Ormeig consistent en un cilindre de fusta o de ferro que, rodant per mitjā d'un mānec transversal, fa d'eix a una corda que s'hi enrotlla i serveix per moure coses feixuges; cast. cabrestante, árgano. Els mariners empren l'argue per treure les barques de la mar a l'escar, per hissar l'āncora, etc. En moltes premses antigues d'oliva, de cera, etc., la llanterna es posa en moviment per mitjā d'un argue (Val., Mall.). Els pagesos empren un argue per pujar la palla, quan fan el paller (Elx). De palanques, vasos o arguens presos o logats, Consolat, cap. 233. Posarense cent homens al argue e comenįaren molt fort a vogir, e ab la forįa del argue fon fet tan prest..., Tirant, c. 92. Y quantes m'an tirat ab argue de prechs e paga!, Coll. Dames 240. Item un argue ab dos libans trencats, doc. a. 1431 (Est. Univ. x, 131). Una gicota forta y tesa com un argue, Martí G., Troįos 111.
    Fon.: áɾɣə (Empordā, Barc., Manresa, Mall., Men.); áɾɣe (Maestrat, Cast., Xerta, Val., Pego, Elx); áɾʝə (Palma, Manacor).
    Pl.: argues; ant. ārguens.
    Etim.: del llatí *argănum (var. de orgănum), ‘eina’.