Diccionari Català-Valencià-BalearB
Cerca inici
endarrere  endavantcerca
Introducció al Diccionari  Bibliografia  Explicació de les Abreviatures 
veure  arrambar
DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

ARRAMBAR v. tr.
|| 1. Fer o posar més prop d'una cosa, fins a tocar; acostar una cosa o coses a un lloc per mantenir-les unides o per treure-les d'enmig i deixar espai lliure; cast. arrimar. Y, rampa amunt pujant-se, arramben feixucs còdols. Atlàntida vi. No mos poguérem arrambar a la mar, Ignor. 9. Vaig arrambar-me d'esquena a la paret, Ruyra Par. 21. Hem arrambat carro i cavall al peu dels xiprers, Foix Diari 58.
|| 2. refl. Anar (a un lloc). Trebeliano, tant de temps sense arrambarse per aquí, Ignor. 36.
|| 3. Posar una cosa en mans de qualcú, procurar-n'hi la possessió (Mall.); cast. arrimar. Té tres germans casats, i los han arrambada una possessió per hom, Alcover Cont. 13. Y sense dar se'n vergonya | m'arramban sa seua ronya, Penya Poes. 125.
|| 4. refl. Llevar-se d'enmig (Alqueria-Bl.).
|| 5. Dur-se'n una cosa per davant amb un impuls violent; apoderar se violentament d'una cosa (Valls); cast. arramblar. «Quan el pare el va treure de casa, ell va arrambar tot lo que va poguer, i va fugir del poble» (Valls).
    Fon.:
ərəmbá (Empordà, Vic, Barc., Bal.); arambáɾ (Val., Alcoi).