DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

ARRANCAR (o arrencar). v. tr.: cast. arrancar.
|| 1. Treure amb esforç una planta, de la terra on està arrelada. Totz los aybres qui ara son plantatz que no son fruyters que'ls agen a taylar, e les canes arrancar, doc. a. 1292 (RLR, iv, 513). Si tota la mata... la volets arrancar ensemps, dich-vos que deu hòmens per bé que tiren no la arrancaran, Muntaner Cròn. 292. Axí com arrancarets lo yull, Evang. Palau. Los grans arbres que crexen en lonch temps, en una hora són arrencats, Eximplis, i, 40.
|| 2. Llevar amb esforç una cosa, del lloc on està fortament ficada o adherida. La forma de la nau se destroex com los claus hom arranca de la nau, Llull Cont. 291, 26. Tot hom qui falsament... arrencarà fites ne altres térmens que sien ficats, Cost. Tort. III, xiii, 13. Que ells dits molers puxen trencar, arrencar e treure tanta pedra com poran tallar, doc. a. 1405 (Roca Hosp. 134). Un altre hom ab les sues dents arrenchà lo nas a son pare, Genebreda Consol. 131. Com un miner arranca el ferro, Massó Croq. 201.
|| 3. Pendre amb violència, llevar amb esforç una cosa de qualcú. Aquell Sperit Sanct... qui arrancarà y apartarà de ells tota temor humana, Villena Vita Chr., c. 269. Arranca un d'ells, sacríleg, lo trident a Neptú, Atlàntida iii. a) ant. Treure una arma per ferir. En açò Simó Pero arrencà son coltell que portaua e ferí un seruidor, Gerson, Passio, c. 6. Aparellant-se de tirar-li lo dart que se havia arrencat, Alegre Transf. 61. Lo dit caualler... mogut de gran ira, arrencà la spasa e matà lo caualler francès, Tomic, Hist. 92. Dit Mateu arrencà de un pedrenyal aportave, doc. a. 1667 (Segura, Hist. Sta. Col. 277).
|| 4. a) Obtenir una cosa de qualcú per la violència o per l'astúcia.—b) Provocar una manifestació intensa d'un sentiment. Jo sento, entre el diàleg dels mars, la fonda veu, | tètric gemec que encara li arranca el cataclisme, Atlàntida i.
|| 5. Separar amb esforç (per violència o per astúcia) d'un lloc o altre. La bandera... null temps fo vençuda, ne arrancada de camp, Pere IV, Cròn. 37. Ab qui, implacable, de son cel l'arranca, Canigó ii.—a) ant. Vèncer, fer perdre el camp. Que pensàssem de ferir: e si la devantera arrancàvem, que tots serien desbaratats, Muntaner Cròn., c. 221.
|| 6. Expectorar. La tos era seca sense arrencar res, Ardits, v, 248 (a. 1580). Cada quart prenia una copeta d'herbes perque diu que fa arrancà, Roq. 43.
|| 7. Començar a moure's, fer l'esforç inicial d'un moviment. a) Començar a caminar (un vehicle, una persona o un animal). Arrancà'l carro, mercès a l'ajuda dels del ofici, Pons Auca 263. Dihent aquestes paraules, arrenca carrers avall, Cases A., Poes. 137.—b) Iniciar una correguda, moviment o acció. M'en vaig arrencà a fugí per un bosch, Milà Rom. 335. D'ahont la vida arranca son vol, Canigó iv. El mosso arrancà de córrer, Penya Mos. iii, 29. Estava a punt d'arrencar el plor, Massó Croq. 148. Uns gasos espessos com els bafs d'una olla en arrencar el bull, Pons Com an., 72. El pobre Borni... arrancà a córrer com si li aguessin engegat una perdigonada, Víct. Cat., Ombr. 65.—c) Donar l'impuls a una cosa, fer-la anar aviat. «Arrancar una màquina»: fer-la moure. «Arrancar un negoci»: fer-lo anar polent.
|| 8. Iniciar-se una corba o una cosa que implica un canvi de direcció o de forma. Desde'ls antichs baluarts arranquen carrers que en exagerada inclinació abaixen, Martínez, Folkl. i, 2.
    Fon.: ərəŋká (pir-or., or., bal.); araŋká (occ., Maestr., Alg.); araŋkáɾ (Cast., Val., Al.); ərəɲсá (Palma, Manacor); areŋká (Pradell, Massalcoreig).
    Conjug.: regular segons el model per cantar. Les formes rizotòniques es fan generalment amb tònica a; però hi ha gent de certes regions (per exemple a l'Empordà, a Sta. Col. de Q., a l'Urgell, etc.) que les fa amb tònica e (jo arrènco, tu arrènques, etc.). En aquesta apofonia es veu probablement la influència de trencar.
    Sinòn.: arrabassar equival a arrancar en totes les accepcions d'aquest, fora de les || 7 i 8.
    Etim.: desconeguda, o almenys molt incerta. A primera vista, en atenció a la semblança fonètica i a la identitat de significació, arrancar fa pensar en el fr. arracher (<llat. eradīcāre); però no és probable que de eradicare pogués resultar arrancar. Diez EWb 263 ja diu que arrancar és un mot ben distint de arracher, i atribueix a arrancar origen germànic: mitjà-alt-alemany renken (<gòt. *wrankjan) ‘estirar torcent’; Cuervo, Dicc. constr., segueix l'opinió de Diez. Segons Meyer-Lübke, REW 9565, ni eradicare ni wrankjan expliquen la forma arrancar; i en Zschr. r. Ph. xxxix, 362, el mateix professor exposa en extens la distribució geogràfica de arrancar i sos sinònims en el migdia de França, a Itàlia i a Espanya, però no arriba a resoldre amb certesa la qüestió de l'etimologia per arrancar. García de Diego Contr. 212, s'inclina a admetre l'ètim eradicare almenys com a element contaminador del germ. wrankjan, que ell no accepta amb gaire fe. Nosaltres ens inclinam més tost a suposar per arrancar l'ètim llat. eradīcāre ‘treure de rel’, amb contaminació del llat. eruncare, mat. sign. Aquest procés sembla poc verosímil a Meyer-Lübke perquè la i de eradicare era llarga i es pronunciava eradícat; però no és improbable que el sufix de eradicare arribàs a confondre's amb el freqüentíssim sufix -ĭcare, que l'influx de eruncare s'exercís sobre les formes que duien accentuat el sufix, i que una volta format *arrancare se fessin les formes rizotòniques segons el tipus *arráncat. Però cal acceptar també com a possible una altra explicació, proposada per Corominas DECast, i, 275-276: arrancar o arrencar podria venir, per canvi de prefix, de *desrencar o esrencar, derivat de renc, ‘fila de soldats’; de la idea de ‘treure de les files’ s'hauria passat a la de ‘separar’ i ‘arrabassar’. Cal regonèixer, però, que aquesta explicació està lluny d'esser segura.