DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

ARRAPAR v. tr.
|| 1. Prendre o separar violentament; cast. arrebatar. «Mira si li pots arrapar los quartos» (Tremp, Gir.). «M'han arrapat es rellotge» (Men.). No és nulla cosa qui pogués lo vostre bé trer ni mudar ni arrapar a la vostra bonea, Llull Cont. 29, 28. Si ho menyspreava, tost seria arrapat de la Seyla, Arn. Vil. i, 216. Ell fo arrapat en cos e en ànima per los diables, Eximplis, i, 247. Aquells qui arraparan fembres vèrgens o viudes, Furs Val. (ap. Ribelles Biblgr. 347). Totes les riqueses del món arraparà e beurà ab la sua insaciable gola, Curial, iii, 18. El gat... d'un cop d'urpa arrapa l'aussell, Saisset Gent fis 18.
|| 2. ant. Elevar o excitar fortament l'esperit; cast. arrebatar. Los qui són devots e arrapats en Déu, ab los cherubins, Quar. 1413, 107. Axí Amor l'esperit meu arrapa, Ausiàs March, xviii. La fembra fo arrapada per l'Esperit Sanct e fon mesa en los cels, Eximplis, i, 81. E molt pensós, arrapat d'amor trista, Francesch Oliver (Cançon. Univ. 275).
|| 3. Ferir amb les ungles (Maestr., Val., Bal.); cast. arañar. Hi'l gat ab gest simple prou voltes arrapa, Proc. Olives 297. Una donzella vench..., arrapantse tota la cara e los cabells tots descomposts, Curial, ii, 7.—a) Arrapar-se: fer demostracions extremoses de disgust o ràbia. Arrapa's, plora, no sap què fer, Spill 3629. «Tu te devies pensar | que, en sebre-hu, m'arraparia. | N'he tengut més alegria | que es qui s'hi ha de casar» (cançó pop. Mall.).
|| 4. refl. Agafar-se fort a una cosa (Cat., Maestr.); cast. agarrarse. A sa claror s'arrapen a un esquenall de serra, Atlàntida ix. Un pont antiquíssim tot arrapat d'eura, Bosch Rec. 289. A un estrep... s'arrapa ab les dues mans, Picó Engl. 42. Apa, arrapem-nos-hi plegats, aviat serem a dalt, Ruyra Par. 29.
|| 5. Rascar fluixet la pell amb les ungles, amb una agulla o altra cosa anàloga (Labèrnia, Amengual Diccs.).
|| 6. Raure els cabells (Lacavalleria, Torra Diccs.).
    Fon.: ərəpá (pir-or., or., bal.); arapá (occ., Maestr.); arapáɾ (val.).
    Etim.: del romànic *arrapare <germ. hrapōn ‘arrancar’, ‘pendre violentament’, segons Diez EWb 264 i Meyer-Lübke REW 7057.