DIEC2
DDLC
CTILC
BDLEX
Sinònims
CIT
TERMCAT1. ARREAR (o arresar).
|| 1. v. tr. ant. Guarnir, proveir quelcom de les coses necessàries al seu ús o al seu adorn; cast. arrear, disponer. Com les dones se foren arreades e aparellades de la batalla, Llull Cont. 354, 13. Empero arrearense tota la gent als mils que pogueren, Desclot Cròn. 139. Ans que nos poguéssem esser arreats dessò, Jaume I, Cròn. 26. Valter no's tendria per arreat de auer muller de tan baix stament, Valter Gris. 12 vo. Los caps dels officis deguen aximatex apareylar e arrasar lurs trasts, doc. a. 1395 (Boll. Lul. ix, 130). Cinquanta gerres... per obs de arresar los corconyols de les voltes del palau, doc. a. 1434 (Arx. Gral. R. Val.). Paguí l'alberch aquest, | arrehí'l prest | d'abillements, Spill 1966. Totes aquelles [dones] la Reyna tenia molt be arresades segons a ella se pertanyia, Tomic Hist. 224.
|| 2. substantivat, m. Adorn, guarniment. En tan gran casa, tan ornada... e tan composta de tan diuerses maneres de arrears, Curial, ii, 97.
Etim.: del llat. vg. *arrēdare (<germ. *red), mat. sign. (cfr. REW 672; Wartburg FEW, i, 145).
2. ARREAR v. tr.
|| 1. Donar crits per excitar les bísties de càrrega i fer-los fer via (Urgell, Segarra).
|| 2. Pegar a les bísties per fer-los fer via (Maestr., Val.); cast. arrear.
|| 3. Donar un cop, pegar (Tortosa, Val.); cast. arrear. «T'arrearé una galtada» (Maestr., Val.). Li arrea cop, surtint brumint la pilota com una bala, Moreira Folk. 252.
Etim.: del cast. arrear.
1. arrear