Diccionari Català-Valencià-BalearB
Cerca inici
endarrere  endavantcerca
Introducció al Diccionari  Bibliografia  Explicació de les Abreviatures 
veure  arrel
DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

ARREL o REL f.: cast. raíz.
|| 1. La part inferior del vegetal, generalment subterrània, que serveix per fixar la planta en la terra i per pendre d'aquesta les substàncies nutritives. Totes aquelles dones ab rels tortes liga en lo pla, Alegre Transf. 67. Axumoren llurs arrels | que brotaren totes soles, Salvà Poes. 86.
|| 2. La part d'un òrgan animal amagada dins els teixits, com «l'arrel dels cabells», «l'arrel dels queixals», etc. Es such d'aquell cervell, que travessant sa closca, matava ses rels des cabeys, Roq. 5.
|| 3. Quantitat que, presa com a factor un cert nombre de vegades, dóna com a producte una quantitat determinada. Arrel quadrada o segona d'una quantitat: la quantitat que, multiplicada per ella mateixa una vegada, dóna aquella altra quantitat. Arrel cúbica: l'arrel tercera, o quantitat que multiplicada dues vegades per ella mateixa dóna una quantitat determinada, de la qual és l'arrel. Extreure l'arrel (quadrada, cúbica, etc.) d'un nombre: calcular-la.
|| 4. Valors que, substituïts a les incògnites d'una equació, la satisfan o converteixen en una igualtat. «Una equació de segon grau té dues arrels».
|| 5. gram., Allò que queda d'un mot en haver-ne tret els sufixos, prefixos i modificacions flexionals.
|| 6. Béns arrels: béns seents, no mobles; cast. bienes raíces. Rayl [sic] és appellada tota cosa que no és moble, 2a Partida, segle XV (ap. Aguiló Dicc. vii, 73).
|| 7. Raça, ascendència familiar. «Ja li ve de rel es robar» (Mall., Men.). No sé de quina rel vens, Roq. 5.
|| 8. Malaltia cerebral incipient. Tenir una rel de boig: donar indicis de bogeria (Gir., Barc., Tarr.). Tenir una arrel de feridura: tenir un atac d'apoplexia (Valls). Ell, que'm vol fer caure; quins arrels de boig!, Vilanova Obres, xi, 27.
|| 9. Causa, origen. Hauer és rel de ànsia o de treball, Jahuda Dits 36. Puys ha raell en vostre falliment, Ausiàs March lxii. Si a forsa de posar multes... lograva esvahí aquexa mala rel de seuvatgisme, Roq. 43.
    Loc.
—a) Posar arrels: fixar-se un vegetal a la terra pel creixement de ses arrels; i en sentit figurat, fixar-se fortament qualsevol cosa (a un lloc, en l'esperit, etc.). Dins son cor hi havia nada una sospita... y aquella nit veya que aquella hi posava rels fondes, Penya Mos. iii, 141.—b) D'arrel, o de soca a rel, o de sol a rel: en tota la integritat, fins al més endins. Al tronch de l'arbre se nua y caragola, | a cada revivalla fentlo cruixir d'arrel, Atlàntida ii. Es pla d'un edifici que puji nou de sol a rel, Ignor. 6. En son interior, quelcom s'esqueixa, | arrabassat de rel, Alcover Poem. bíbl. 68. Aquella meva pensa... s'assorollà de soca a rel, Ruyra Par. 4.—c) Tirar rel: tenir semblança de caràcter amb els seus antecessors, semblar a la família pròpia (Mall.).—d) Fins a la rel dels cabells: fins al més endins. «Estic, de tu, fins a ses rels d'es cabeis»: ho diuen per manifestar que acaben la paciència (Mall.). «Saps que estic d'enamorada, | Joan, i tu no ho coneis! | La teua amor m'és entrada | fins a s'arrel d'es cabeis» (cançó pop. mall.).—e) Mala-rel: persona dolenta, de mals instints. «Aquest homo és un mala-rel» (Palma).—f) Com mou un peu, s'altre ha posat rel: ho diuen d'un que camina massa a poc a poc (Mall.).
    Refr.

—«Arbre sovint trasplantat, no cria arrels» (Manresa).
    Fon.:
ərέɫ (pir-or., or.); ərέ̞ɫ (bal.); arέɫ (occ.); arέ̞ɫ (val.); rέɫ (pir.-or., or., occ.); rέ̞ɫ (val., bal.).
    Var. form.:
raïl, arraïl; rael, arrael; real, arreal; raiel, arraiel; arriel.
    Var. ort.
ant.: reell (Flos medic. 263 vo); rell (doc. a 1632. BSAL, viii, 414).
    Intens.:
arreleta, arrelassa, arrelota.
    Etim.:
del llat. radīce, mat. sign. L'explicació de les diverses formes no és d'allò més clara. Radīce va donar normalment rahiu, forma que està documentada en el segle XIV. De rahiu es degué formar raïl, per una simple conversió de w en l (cfr. malaut > malalt, gauta > galta). Fouché, Phon. 216, creu inadmissible la teoria d'aquest canvi perquè diu que tal consonantització de la w només es troba en l'interior de paraula i davant consonant; però el canvi es pot explicar per la fonètica sintàctica, suposat que es tracta d'una paraula usada molt sovint en plural (rahius, raels) i en locucions com rahiu de l'arbre, on la w resulta medial o interior de frase; i per altra part tenim que el mot nariu (que vé evidentment de naricae) presenta la variant naril. La teoria de Fouché, que arrel o rel sia un postverbal de arrelar i aquest verb procedent de *radicilare, no sembla sostenible.—Admès el canvi de w en l, s'expliquen les altres formes: de raïl es forma rel (com de raïm es forma rem) i es forma també rael, i per metàtesi real. Les formes amb a- procedeixen de l'aglutinació de la -a de l'article la.