Diccionari Català-Valencià-BalearB
Cerca inici
endarrere  endavantcerca
Introducció al Diccionari  Bibliografia  Explicació de les Abreviatures 
veure  1. arrimar
veure  2. arrimar
DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

1. ARRIMAR v. tr.
|| 1. Acostar, posar una cosa prop d'una altra, fins que tinguin contacte; cast. arrimar. E si hauia colp mortal, e negun seu parent hi fos de prop..., que l'acostàs a una part o a algun logar en què s'arrimàs, Jaume I, Cròn. 81. Felicitat per propi nom li'n sobra, | e fa que nós prop lo Cel nos arrima, Ausiàs March, cxii. Posau-lo en part contra parets o en part que tingan espaller per arrimar-se, Agustí Secr. 40. El Ros s'arrimà al taulell, Víct. Cat., Omb. 67.
|| 2. Deixar caure la mà o altra cosa contra algú per pegar-li (Val.). «Arrimar a u una galtada, una tana», etc. (Escrig Ll. Dicc.).
|| 3. Acostar a un racó, llevar d'enmig. Los aparegué de arrimar las armas y de entregarse a una vida quieta, Moradell Prel. 7.
|| 4. Separar, fer enfora, decantar (Bellpuig).
    Fon.:
ərimá (or.); arimá (occ. Maestr.); arimáɾ (Val., Al.).
    Etim.:
insegura. Segons Diez EWb 270, seria derivat de l'ant. alt-alemany rīm ‘sèrie’; però Meyer-Lübke, REW 7321, diu que és més probable que sia derivat de l'anglès mitjà rimen ‘schichten’, ‘stauen’. Corominas DECast. i, 283-284, es declara contra aquestes etimologies i proposa amb moltes reserves la possibilitat de relacionar arrimar amb el mot rim o rima procedent del greco-llatí rhythmus, ‘rim, vers’.

2. ARRIMAR v. tr. ant.
Posar en rima o consonància de versos. Aquests versos arrimam per ço que los puscha mils saber de cor, Llull Rim. 202.