Diccionari Català-Valencià-BalearB
Cerca inici
endarrere  endavant  cerca
Introducció al Diccionari  Bibliografia  Explicació de les Abreviatures 
veure  1. arrimar
veure  2. arrimar
DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

1. ARRIMAR v. tr.
|| 1. Acostar, posar una cosa prop d'una altra, fins que tinguin contacte; cast. arrimar. E si hauia colp mortal, e negun seu parent hi fos de prop..., que l'acostàs a una part o a algun logar en què s'arrimàs, Jaume I, Cròn. 81. Felicitat per propi nom li'n sobra, | e fa que nós prop lo Cel nos arrima, Ausiàs March, cxii. Posau-lo en part contra parets o en part que tingan espaller per arrimar-se, Agustí Secr. 40. El Ros s'arrimà al taulell, Víct. Cat., Omb. 67.
|| 2. Deixar caure la mà o altra cosa contra algú per pegar-li (Val.). «Arrimar a u una galtada, una tana», etc. (Escrig Ll. Dicc.).
|| 3. Acostar a un racó, llevar d'enmig. Los aparegué de arrimar las armas y de entregarse a una vida quieta, Moradell Prel. 7.
|| 4. Separar, fer enfora, decantar (Bellpuig).
    Fon.:
ərimá (or.); arimá (occ. Maestr.); arimáɾ (Val., Al.).
    Etim.:
insegura. Segons Diez EWb 270, seria derivat de l'ant. alt-alemany rīm ‘sèrie’; però Meyer-Lübke, REW 7321, diu que és més probable que sia derivat de l'anglès mitjà rimen ‘schichten’, ‘stauen’. Corominas DECast. i, 283-284, es declara contra aquestes etimologies i proposa amb moltes reserves la possibilitat de relacionar arrimar amb el mot rim o rima procedent del greco-llatí rhythmus, ‘rim, vers’.

2. ARRIMAR v. tr. ant.
Posar en rima o consonància de versos. Aquests versos arrimam per ço que los puscha mils saber de cor, Llull Rim. 202.