Diccionari Català-Valencià-BalearB
Cerca inici
endarrere  endavantcerca
Introducció al Diccionari  Bibliografia  Explicació de les Abreviatures 
veure  arrufar
DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

ARRUFAR v. tr.
|| 1. Replegar una cosa cap enrera damunt ella mateixa, fent-la menys extensa (Cat., Bal.); cast. encoger.
|| 2. Girar una cosa cap enrera, en contra de la seva posició normal (Maestr.); cast. arrugar, erizar. «No t'arrufes el pel»: no te giris els cabells cap enrera (Benassal). Un estremordiment fret me correch per los ossos e tots los pèls me comensaren arruffar, Corbatxo 19.
|| 3. refl. Retre's, perdre el coratge o la voluntat de resistir (Mall., Men.). Tu te degueres arrufar a un recó dins cateua, amilanat y amagat, Penya Mos. iii, 42.
    Loc.
—a) Arrufar el nas (Cat., Bal.) o arrufar el morro (Tarr.): fer una contracció de cara per expressar desgrat o disconformitat. ¿No sents ayre?—preguntà En Lluis a la Pepa, arrufanthi el nas, Pons, Auca 185.—b) Arrufar ses espatles: fer un moviment d'espatles acostant-les al coll per expressar indiferència o por (Mall., Men.).
    Refr.

—«Quis'arrufa, esfred el se menja»; «Qui s'arrufa, té fred de peus»: ho diuen per significar que el qui no té coratge per sortir al mig i vèncer les dificultats, és vençut irremissiblement (Mall.).
    Fon.:
ərufá (pir-or., or., bal.); arufá (occ., Maestr.); arufáɾ (val.).
    Etim.:
insegura. Segons Diez EWb 227, arrufar seria derivat del germ. hruf ‘lepra’, ‘crosta’, ‘raspositat’; però Meyer-Lübke REW 7424, troba difícil de sostenir aquesta etimologia.