DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

ATABUIXAR o TABUIXAR v. tr.
|| 1. Fer perdre o pertorbar l'ús dels sentits o de l'enteniment; estabornir; cast. atontar. Donà un gran colp al cap den Joan Paretó, del qual caigué tabuxat, doc. a. 1372 (Hist. Sóller, i, 392). Falsa parlera, | vella velera | m'embabuxà | e'm tabuxà, Spill 2034.
|| 2. Marejar, produir malestar amb rodaments de cap i vòmits; cast. marear. Remembret la molt gran tempestat | en la qual longuament hac estat tabuxat, Llull Rim. 360. Per tal com la mar nos tabuxaue fortment, exim de les dites galees, doc. a. 1390 (Est. Univ. xiii, 367). Som un poch tabuxats de la mar, doc. a. 1406 (Anuari IEC, v, 593).
|| 3. Marejar, amoïnar amb paraules insistents (Mall.); especialment, a) Excitar amb insistència molesta els treballadors o súbdits perquè es donin pressa en el treball; cast. marear, atosigar.
|| 4. Donar gran molèstia (Mall.); cast. molestar. Beneint sa mà de Déu, que, si d'una banda los atabuixa, de s'altra los agombola, Alcover Cont. 40. «Aquest vent no és fred, però atabuixa» (Manacor).
    Fon.: ətəβuʃá (Mallorca).
    Etim.: derivat de la rel tab- que ha donat origen a molts de vocables de significació semblant a la de atabuixar (atabalar, entabanar, estabornir, taboll, etc.) (cfr. Spitzer Kat. Etim. 23).