DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

ATENDRE v.
I. cast. atender.
|| 1. Aplicar tot el pensament a una cosa. a) absol. Si vols diligentment atendre, Metge Somni, iii. Atén, escolta, Spill 10565. Ateneu e mirau si és en lo món dolor semblant a la mia, Vil·lena Vita Chr., c. 222.—b) intr. Mas tu attén bé en aquell mariner, Consolat, c. 125. Attén bé a ço que't diré, Metge Somni, iii. Atén sobre mi peccadora, Tirant. Lo Senyor no mira les paraules del qui ora, ans atén al cor, Villena Vita Chr., c. 46.—c) tr. Quant nos attenem les grans e marauelloses obres que ell ha fetes, Eximenis, II Reg., c. 1. Ací attén bé cascun d'aquests punts, Eximenis Conf. 15.
|| 2. intr. Aplicar l'esment, l'activitat. Aquell qui specialment pensarà si esser a qualquesia offici deputat, pus curosament e pus diligent en aquell atendrà, Ordin. Palat. 8. Desitjós de imitar el sant zel ab què atén al remey de est regne, doc. a. 1652 (Boll. Lul. ii, 339). Ell quant està malalt atén a la malaltia, als negocis, Vilanova Obres, xi, 184.
|| 3. a) Escoltar i assentir al que un altre diu. Ueeren que'ls hòmens volien atendre a la comtessa per aqueles paraules que ela'ls hauia enuiades a dir, Jaume I, Cròn. 43. Maldament s'esgargamelli, no ès atès, Ignor. 12.—b) Accedir al que altri demana; satisfer a son desig. «Es molt bon amic: m'atén en tot el que li demano».
II. ant.
|| 1. tr. Arribar a una persona o cosa que es mou, a força de fer més via en la mateixa direcció; cast. alcanzar. Un escuder qui seguia lo cavaller, atès lo cavaller e combaté's ab ell, Llull Blanq., 50. E lo dit rey de Mallorques attès-nos ans que entràssem a Montpeller, Pere IV, Cròn. 106. a) met., Sobrevenir. Com ja los hagués attès lo dia clar, Villena Vita Chr., c. 84.
|| 2. intr. Arribar (en general); cast. llegar. [La nau] sempre atén a port de salut, Llull Cont. 117, 17. Los cavallers foren atesos al castell, Desclot Cròn., c. 134. Tot aquel qui atena a les terres del Rey noble, doc. a. 1313 (Capmany Mem. iv, 56). Ells se pensaven... que tota la terra atenés a ells a retre's, Muntaner Cròn., c. 126. Ara est atès als térmens de la mort, Tirant, c. 282.
|| 3. Complir una cosa promesa o esperada; cast. cumplir, alcanzar. Et si o tinrems et o atendrems, doc. a. 1043 (Rev. Biblgr. Cat. iv, 7). Per ço que atesés al aurifany ço que li hauia promès, Llull Felix, pt. vii, c. 6. E per aquesta manera no li atenien re que li prometessen, Jaume I, Cròn. 8. E la u ni laltre no'ns ho ateneren, id. ib. 481. Aquella part que li prometrà de fer lo parsoner, aquella li deu attendre, Consolat, c. 48. Yo jur per Déus... de atendre e de complir tot ço que yo he dit, Muntaner Cròn., c. 99. Per ço que mils e pus tost puxen attendre lur mala intenció, doc. a. 1406 (Capmany Mem. ii, 207). Si vols prometre, atín; si no, jaquix-te'n. El prometre és núuol e l'atendre és pluja, Jahuda Dits, c. xxi.
    Fon.: əténdɾə (pir-or., or., bal.); aténdɾe (occ., val.).
    Conjug.—a) Pres. d'indic.: 1 atenc; 2 atens; 3 atén; 4 atenem; 5 ateneu; 6 atenen.—b) Imperf.: 1 atenia; etc.—c) Perf. simple: 1 atenguí (ant. atesí); 2 atengueres (ant. ateneres); 3 atengué (ant. atès); 4 atenguérem (ant. atenérem); 5 atenguéreu (ant. atenéreu); 6 atengueren (ant. ateneren).—d) Futur: 1 atendré; etc.—e) Condic.: 1 atendria; etc.—f) Subj.: 1 atena, atenga, atengui; 2 atenes, atengues, atenguis; 3 atena, atenga, atengui; 4 atenguem, atengam; 5 atengueu, atengau; 6 atenen, atenguen, atenguin.—g) Opt.: 1 atenés, atengués (ant. atesés); etc.—h) Imper.: 2 atén (ant. atín).—i) Part. pass.: atès.
    Var. ort. ant.: actendre (doc. a. 1386, ap. BSAL, viii, 357).
    Etim.: el I, del llatí attĕndĕre, mat. sign. El II sembla venir del llatí attĭngĕre, mat. sign., amb contaminació de attendĕre. Els significats reunits en l'apartat II són els mateixos de atènyer, procedent de attíngere; com moltes de les formes verbals de atènyer són iguals a les de atendre I (cfr. les formes atenc, atenga, atengués, atès, que són idèntiques en ambdós verbs), no és estrany que s'interpretassin com a formes de flexió del verb atendre, i que els significats propis de atènyer s'atribuïssin a atendre; i així el verb atendre degué adquirir tota una sèrie d'accepcions que originàriament eren pròpies de atènyer.