Diccionari Català-Valencià-BalearB
Cerca inici
endarrere  endavantcerca
Introducció al Diccionari  Bibliografia  Explicació de les Abreviatures 
veure  atorgar
DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

ATORGAR o OTORGAR v. tr.
Concedir; cast. otorgar, conceder.
|| 1. En el sentit de donar a algú com a favor una cosa que se li podria negar. Les paus e les treues uos atorch per mi e per la terra, Jaume I, Cròn. 51. L'abat atorgà al pagès ço que demanava, Llull Blanq. 63, 7. Poran donar e otorgar los senyors aquels feus, Usatge 31, trad. del segle XIII (Anuari IEC, i, 288). E otorguéli tot ço que ell manàs, Muntaner Cròn. 251. Gloriós és tu, Senyor, qui m'atorguest lo teu regne, Serra Gèn. 275. ¿M'atorgaràs la teva atenció, Sembobitig?, Espriu Lab. 121.
|| 2. En el sentit de confessar, regonèixer com a ver. Li féu otorgar veritat, la qual dabans negada hauia, Llull Felix, pt. viii, cap. 32. Tots mals atorguen per que les porguen, Spill 8925. Qui atorgua errada, és rahó que li sia perdonada, Jahuda Dits 11.
    Refr.
—a) «Qui calla, otorga» (Spill, v. 10433).—b) «Qui otorga, penja: quien la confiese que la pague» (Voc. desc.).
    Fon.:
atoɾɣá (Maestr.); utuɾɣá (or., men.); otoɾɣá (occ.); otoɾɣáɾ (val.); otoɾɣá (mall.). La forma atorgar és més literària; otorgar és la dominant en el llenguatge viu.
    Var. form.
ant.: autorgar (El non o laud ne non o hautorg, doc. a. 1080-1095, ap. Miret Doc. 11); torgar (Creura un Deu torgant causa primera, Cançon. Univ. 313).
    Etim.:
del llatí auctōrĭcāre, mat. sign.