DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

ATRIBUIR v. tr.: cast. atribuir.
|| 1. Donar (a algú) una cosa com a pròpia d'ell. Coué que la major amor que hom pusque atribuhir a Deu, li conega e li atribuesca, Llull Gentil 202. Segons lo grau atribuit a cascun, Ordin. Palat. 14. a) refl. Prendre com a cosa pròpia. Juren que no s'atribuiran altre dret, doc. a. 1393 (Col. Bof. viii, 440).
|| 2. Considerar (una cosa) com a pròpia d'algú. Són errats en so que atriboexen a altre déu les coses sensuals, Llull Cont. 316, 27. Mars és planeta calt, e es-li atribuida una virtut que tota cosa a ell noybla foragita, Curial, ii, 1. No'm vulgau atribuir la fatuitat d'esser vengut a descobrir cap Mediterrani, Obrador Arq. lit. 51.
|| 3. Referir una cosa a una altra com a la seva causa. Jo atribuesch aquesta falta a la vostra ignorancia, Lacavalleria Gazoph. Més aviat degué atribuir el meu posat a cansament, Ruyra Parada 71.
    Fon.: ətɾiβuí (pir-or., or., bal.); atɾiβuí (occ., Maestr., Alg.); atɾiβuíɾ (Cast., Val., Al.).
    Var. ort. ant.: atribuhir, atriboir, atribuyr, attribuir.
    Conjug.: regular segons el model de partir.
    Etim.: pres del llatí attribŭere, mat. sign.