DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

ATUIR v. tr.
|| 1. Rendir, privar de les forces físiques o morals (or.); cast. rendir, abatir, debilitar. Y un podrà atuir-los [als pensaments herètics] quan no han pogut un reguitzell de savis?, Verdaguer Flors 97. Portant aquella vida va contraure la malaltia que l'atuheix, Guimerà Jes. que t., ii, 2.aNo ens calia... sinó afegir llenya al foc, ara seca, ara verda, segons convenia espavilar-lo o atuir-lo, Ruyra Parada 40. La més petita les hi contà que ja havia atuhit al vey de la montanya, Víct. Cat., Sol. 115. Cançats, retornaríem al lluminós estatge | perque la boira fina del dol no'ns atuís, Carner Monj.32.
|| 2. Extingir, anihilar (Ripoll, Vic, Llofriu); cast. matar, borrar. Mira que és ¡ay! un glavi per aqueix cor de mare | l'alletar la fillada de qui atuhí-li els seus, Atlàntida vi.
    Fon.: ətuí (Empordà, Guilleries, Vic, Gir., Vallès, Costa de Llevant, Valls).
    Conjug.: regular segons el model de partir.
    Etim.: desconeguda. Segons Meyer-Lübke REW 9018, ve de tūtāre i és, per tant, germà del cat. tudar ‘apagar’, ‘fer malbé’; però aquesta etimologia no explica el canvi de conjugació ni acaba d'esser convincent en la part fonètica i semàntica (cfr. J. Ronjat en RLR, lxi, 167, i G. Millardet en Rom. xlii, 461). En el n.o 273 del REW s'admet un ètim germ. aftōjan ‘consumir’, per explicar els mots dialectals italians atojare ‘cansar’ (Arezzo) i attuire ‘sotmetre’ (Pistoja); és vivament suggestiva la coincidència de forma i de significat del nostre atuir amb aqueixos vocables, sobre tot amb el de Pistoja. La forma originària aftōjan és donada com a longobarda, i per tant no és probable que sia arribada a Catalunya; però probablement existiria en els dialectes germànics occidentals i podria haver donat origen al nostre atuir. El Dr. Leo Spitzer, en carta particular, ens proposà amb les convenients reserves una altra etimologia: atuir podria esser, segons ell, resultat d'un canvi de conjugació de atuar (aquesta forma existeix a Batea, segons Aguiló Dicc.), i atuar vindria del llatí actuāre ‘acabar’; del sentit de ‘acabar’ al més concret de ‘extingir’, ‘anihilar’, no hi ha més que una passa. La dificultat que es presenta a aqueixa teoria és la unanimitat quasi absoluta amb què s'hauria fet el canvi de conjugació del tipus -ar en el tipus -ir.