Diccionari Català-Valencià-BalearB
Cerca inici
endarrere  endavant  cerca
Introducció al Diccionari  Bibliografia  Explicació de les Abreviatures 
veure  avenir
DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

AVENIR v.
I. intr.
|| 1. ant. Arribar; cast. llegar. Quasi guiat per les falses ensenyes | so avengut a perillosa riba, Ausiàs March xcviii.
|| 2. intr. o refl. Succeir, acomplir-se un fet. Si alcun dels frares, la qual cosa nul temps no auengua, caurà en fornicació, doc. a. 1201 (Miret Templers 544). A vegades s'avé que la mia ànima membra, Llull Cont. Spesses voltes aué que los hòmens ço que veen o oen recitan ab usura, Curial, i, 30. Axí avendrà a tots, Graal 94. Comptà ço que li era auengut, Eximplis, i, 33.
|| 3. m. Allò que ha de succeir; el temps venidor. Cobeejats nostra honor e nostre bon avenir, doc. a. 1391 (Est. Univ. xiv, 131). Y aguarda, oh folla, un avenir sortós, Guimerà Poes. 154. Arriba un jorn que nostra vida | ja no veu res en l'avenir, Alcover, Cap al tard.
II. || 1. tr. Acordar, posar algunes persones en unitat de pensament o de sentiments; cast. acordar, concordar. Era gran guerra enfre amdós. Lo cardenal no'ls poc avenir, Llull Blanq. 81, 8. a) molt usat com a refl. o recípr.: Posar-se o estar d'acord; cast. concertarse, avenirse. Pus per auctoritats no'ns podem auenir, que assajàssem si'ns poríem auenir per rahons demostratiues, Llull Gentil 12. Aquí parlaren pleyt entre els, que s'auendrien ab nós, Jaume I, Cròn. 33. Si donchs lo senyor no se n'era avengut ab los mercaders, Consolat, c. 90. Com les batalles foren fermades... avengrense amdosos, Muntaner Cròn., c. 87. Finalment avenguerense sobre lo retiment, Pere IV, Cròn. 196. No'ns avindríem ni a les bones ni a les males, Vilanova Obres, iv, 53.
|| 2. refl. Venir bé una cosa amb una altra, adaptar-s'hi per semblança o congruència; cast. avenirse, concordar. Tots [los animals] se avenen en açò, que tenen la cara inclinada, Genebreda Cons. 247. Lo carbó no s'avé ab lo diamant, Canigó x.
|| 3. tr. Acordar, determinar una cosa acordadament algunes persones; cast. acordar, resolver. Avengut és e emprès entre'l Senyor Rey e el noble Compte de Empuries, que el dit Senyor Rey prest al dit Compte sinch galees, doc. a. 1310 (Capmany Mem. iv, 48). E avengueren tots llurs affers benignament, Pere IV, Cròn. 116.
|| 4. refl. Accedir, prestar consentiment a una cosa; cast. avenirse, allanarse. Ningú s'avé a respectarme, Vilanova Obres, iv, 153. «Mai m'he pogut avenir a sentir renegar» (Cat.).
|| 5. refl. Persuadir-se, adquirir certesa i plena consciència d'una cosa que causa gran admiració. En aquest sentit s'usa sempre en infinitiu i precedit de l'auxiliar poder o saber. «No em puc avenir del que has crescut en poc temps» (Cat., Bal.). «Sembla mentida que s'hagi casat; no me'n sé avenir!» (Cat.). Com si no sabés avenir-se de les insospitades novetats, Ruyra Parada 55. No n'hi havia cap que se'n pogués avenir, Alcover Rond. ii, 279.
|| 6. refl. Ocupar-se d'una cosa per donar-li solució (Mall., Men.). Ja vos n'avendreu,—resolgué Pilat, Ignor. 31. Ja mos n'avendrem noltros, Pons Llar 21.
III. tr. Encertar, fer bé una cosa, fer-la amb el resultat que es desitjava; cast. acertar. S'usa sovint amb el pronom femení la com a complement (avenir-la). «Em vaig casar a no veure, | però la vaig avenir: | no sap filar ni cosir | i és afectada de beure» (cançó pop. mall.). Creixqué en molta ira vehent que no la hauia auenguda, Villena Vita Chr., c. 108. Lo prom li respòs que pus axí ho volia anàs en nom de Déu, mas que no pensaua que ho auengués, Curial, ii, 140. Qui demana souén consell, si aué és loat, e si erra no és blasmat, Jahuda Dits, c. 19. Yo la prenguí; | si u avenguí, | ara u sabreu, Spill 2044. Mal és de fer avenirlas totes, Aguiló C., Rond. de Rond. 12. «Això és pena que jo tenc! | (sa mare deia a sa fia): | si't cases i no l'avens, | acabada és s'alegria» (cançó pop. men., ap. Camps Folkl. i, 115).
    Var. form.:
avindre.
    Fon.:
əβəní (pir-or., or.); əvəní (Valls, bal.); aβení (occ.); aβíndɾe (Maestr., Val.); avíndɾe (Alcoi).
    Var. form.:
envenir, sinòn. del II || 5.
    Conjug.:
segons el model de venir.
    Etim.:
del llatí advĕnīre, ‘arribar’, ‘anar fins a algú’.