DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

1. BATUT
I. part. pass. i adj. per batre. Camí batut: camí per on transiten molt (Cat., Mall.); cast. camino trillado.
II. m. Acte de batre. Especialment:
|| 1. Cada un dels cops que dóna el cor o el pols; cast. latido. Quins batuts es còr li dona!, Aguiló Poes. 84.
|| 2. Cop violent d'una persona o cosa que cau (Mall.); cast. batacazo. Gran batut d'una cayguda fa dins l'aygua trist ressò, Costa Trad. fant. 34.
|| 3. Ruixat, pluja forta (Ross., Mall.); cast. chaparrón. Quan se para'l batut, parteix tot empapat, Bergue Fables 111.
|| 4. Cada un dels cops que es donen amb la mà a la guitarra fent sonar algunes cordes simultàniament (Mall.); cast. rasgueo.
    Fon.: bətút (pir-or., or., bal.); batút (occ., val.).
    Loc.—a) Vetlar es batuts a algú: estar-li molt alerta, vigilar els seus moviments per prevenir el perill (Mall.). En Bernat li vetlava es batuts una cosa de no dir, Alcover Rond. ii, 30.—b) Cul batut i cara alegre: ho diuen del qui ha quedat molt enganyat en els seus supòsits o esperances (Mall., Men.).—c) Fer un batut de qualque cosa: tirar-la violentament, fer-li pegar un esclat (Mall.).
    Refr.
—«Com tenen es cap batut, se posen sa cervellera» (Mall.). «Ses dones de la Ribera | canten es tuttururut; | com tenen es cap batut, | se posen sa cervellera» (cançó pop. Mall.).

2. BATUT m. ant.
Peça de roba o de malles de ferro que cobria directament el cap del guerrer, i damunt el qual se solia portar el capell de ferro o elm; cast. almófar. Uestit son perpont e sa espasa cinta e j. batut de males de ferre el cap, Jaume I, Cròn. 25. E un balester tirà'ns, e depart lo capel de sol e'l batut donà'ns en lo cap ab lo cayrel prop del front, Jaume I, Cròn. 266. Vestit de drap d'aur, mantell Cathalanesch, e pelot, e un bell batut d'aquell drap mateix al cap, Muntaner Cròn. 269.
    Etim.: a primera vista sembla esser el mateix participi passat de batre, substantivat; però no es veu la relació semàntica del verb batre amb la peça d'indumentària anomenada batut. Es curiós observar que un còdex de la Crònica de Jaume I du la forma bauyt en floc per batut; ¿seria bauyt la forma normal del mot, i batut una forma secundària i analògica? La variant bauyt fa pensar en l'aràb. bayḍa ‘elm’ (cfr. Eguílaz Glos. 343), que podria esser la paraula originària.