DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

BELITRE m.
|| 1. ant. Captaire vagabund. Statuim, y ordenam, que brivons, e belitres sien bandejats, y expellits del Principat de Cathalunya, Const. Cat. 437. Com en la ciutat de Leyda hi haje pare de òrphens lo cual te a son carrech purgar la dita ciutat de belitres y vagabundos e altra gent perduda qui son seminari de lladres, doc. a. 1599 (Col. Bof. viii, 516).
|| 2. Home de poca vergonya i sense escrúpols (Cat., Mall.); cast. bribón, pillo. Digué mil paraules atrevides no sols contra mi sinó contra tots los officials de l'hospital dient que dalt si y havia porters també hi havia matxuques y belitres, doc. a. 1599 (Aguiló Dicc.). Respongué aquell belitre, ja podeu pensá amb quina intenció, Ignor. 17.
|| 3.   Peça consistent en un bastó curt i gruixadet, encaixat per un cap a la dreta de la sínia i que té l'altre cap forcat perquè servesca d'engranatge amb els braçols del rodet, a fi que, quan la bístia s'atura, la màquina quedi aturada (Ciutadella).
|| 4. Bastiment de fusta quadrangular, guarnit de verguerons paral·lels molt acostats que formen un grellat, que serveix per donar la primera passada a la grava per porgar la, abans de passar-lo pel garbell o l'erer (Mall.).
|| 5. Llegum semblant als xítxeros, de color negrós verdosenc i amb les bajoques més planes que les dels xítxeros (Alq. Bl.).
    Refr.
—«Consol de molts, consol de belitres» (Manacor).
    Fon.: bəlítɾə (or., bal.); belítɾe (occ.).
    Etim.: s'havia admès que l'origen del cat., cast. i fr. belitre era el germ. bettler, ‘captaire’ (REW 1014 a; FEW, i, 345); però Spitzer afirmà (AIL Cuyo, iii, 5-6) que les formes catalana i castellana vénen de la francesa, i aquesta del grec βλίτυρι, ‘paraula que no significa res’, ‘home o cosa que no val res’; el mot grec es conservà en els ambients escolàstics, com ho prova el cat. blitiri o blediri amb el significat de ‘estudiant de primer any’ (Cf. Corominas DECast, i, 440).