DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

BELLUGAR v.
|| 1. intr., ant. Moure's agitadament com en ebullició; cast. bullir. Aquesta llaga balluga de cuchs, Lacavalleria Gazoph. Carrers que ballugan de poble, id.
|| 2. intr. Moure's intensament i seguit; cast. pulular. Llença al no res un Fiat | y bellugan los mons examenats, Verdaguer Idilis. a) met. Sentiments nobles, que bellugaven dins sos ulls, Pons Llar 10.
|| 3. refl. Moure's; cast. moverse. ¿Qu'es allò que's belluga y que s'atança?, Picó Engl. 26. Fins s'aguantava'l respir per no bellugarse, Pons Auca 48. Pero'l patró no's belluga, | ferit com si fos d'un llamp, Costa Trad. 100. a) especialment, Moure's molt per treballar o per aconseguir alguna cosa. Hey ha gent que ja es belluga y que fa cames, Roq. 45.
|| 4. tr. Moure, en general; cast. mover, menear. Y s'agafa a l'escala bellugantla, Vilanova Obres, xi, 25. Ni esma tenia de bellugà 'ls dits, Pons Auca 78. Esbufegant d'orgull, bellugant indiferent la cua, Massó Croq. 20.
    Fon.: bəʎuɣá (pir-or., or., bal.); beʎuɣá (occ.).
    Etim.: del llatí *bullĭcare, derivat de bullire ‘bullir’, que té representants en tot el territori gal·lo-romànic (cfr. el prov. ant. bolegar, prov. mod. bulega, fr. bouger, etc.). La forma catalana presenta un cas de metàtesi: *bullegar <bellugar. Aquesta metàtesi és molt antiga, car la trobam ja en la forma baluga dins una cançó escrita en el Rosselló la primeria del segle XV: «De la balla se ixs tentost | per quel servel li baluga» (RLR, xxxii, 351).