Diccionari Català-Valencià-BalearB
Cerca inici
endarrere  endavantcerca
Introducció al Diccionari  Bibliografia  Explicació de les Abreviatures 
veure  beneit
veure  beneït
DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

BENEIT, -EITA
|| 1. part. pass. per beneir. E beneyt sia aquell qui'm fa conexer ma viltat, Llull Blanq. 1.
|| 2. adj. Que ha rebut benedicció; cas bendito. Quand fui prop de la beneyta riva, Febrer Purg. xxxi. Per tenir layga beneyta, doc. a. 1436 (Miret Templers 570). ¡Oh! beneytas costums, beneyta tranquilidat y més que beneyta ignorancia...! Benejam Ciut. iii.
|| 3. m. i f. Persona molt bona, tota de Déu. Com la beneyta ànima vos remembra, Llull Cont. 315, 7. Entre los dos beneyts fo gran contrast, Eximplis i, 286. Per anar al encontre del beneyt ermità, Hist. Garí 5.
|| 4. m. i f. Curt d'enteniment (Cat., Val., Bal.); cast. tonto. Y vós en beneyt per a què voleu altra muller, Tirant, c. 205. Lo tenien per beneit! Verdaguer Flors 78.
|| 5. Estupefacte, pres de gran admiració (Mall.). Tu me dexes beneyta, Roq. 26.
|| 6. Mans beneites: mans balbes, insensibles per excés de fred o per paràlisi (Mallorca).
    Loc.
—a) Donar una cosa com a pa beneit: donar-la abundosament, a tothom qui en vol (Menorca).—b) Beneit del cabàs: persona molt curta d'enteniment (Cat.).—c) Esser més beneit que En Pere Taleca, o que dat a fer, o que En Pep de Na Santema: esser molt curt d'enteniment (Mall.).—d) Fer es beneit per no pagar s'hostalatge: fingir-se ignorant d'una cosa per treure'n profit (Mall., Men.).
    Refr.
—a) «De fer es beneit no fan pagar res»: ho diuen per significar que no és inoportú fingir ignorància quan el no fer-ho obligaria a intervenir en un assunte enutjós (Mall.).—b) «Els beneits se moriren s'any de sa neu» (Mall.).
    Fon.:
bənέјt (pir-or., or., Maó); benéјt (occ., val.); bənə́јt (mall., Ciutadella, eiv.).
    Intens.
aplicats a l'accepció || 4: beneitet, beneitó, beneitot, beneitàs, beneitarro, beneitango.
    Etim.:
del llatí bĕnĕdĭctu, mat. sign. || 1, 2, que es convertí en *bĕndĭctu, *benectu, *beneitu, beneit. Per altra part el mateix participi llatí seguí una altra evolució, conservant la ĕ protònica i convertint-se la ĭ en ī per influència de l'infinitiu benedīcere, d'on resultaren les etapes *benedīttu, benesit, beneït. Aquesta darrera forma és la que perdura com a participi verbal, mentres que beneit ja no té valor verbal, sinó purament nominal.

BENEÏT, -ÏDA part. pass. i adj.
per beneir. Beneit sia Deus qui es ordenador del mon, Llull Blanq. 83. Muntat de tos navilis en l'ala benehida, Atlàntida, dedic. A Alguer la forma femenina és beneïta (benehita), i trobam aquesta mateixa forma en Llull Gentil 183 (Sancta Maria, verge gloriosa, benehita sia eyla!). Pe' te dar un po' de tita | que te sigui benehita, cançó pop. Alguer (Butll. C. Exc. xii, 55.
    Fon.:
bənəít (or., bal.); beneít (occ., val.); banaít (alg.).