Diccionari Català-Valencià-BalearB
Cerca inici
endarrere  endavantcerca
Introducció al Diccionari  Bibliografia  Explicació de les Abreviatures 
veure  bergant
DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

BERGANT m.
|| 1. ant. Jornaler que treballava en bergada. Are ogiats que us fan assaber... a tots bergants e altres qual se vol homens que sien venguts ne d'aci auant vendran per fer fahena en la dita vila, doc. a. 1419 (arx. mun. d'Igualada). E si no't plau | bergant al Grau | te poràs fer, Spill 889. E que los bergants o llauradors qui exiran de ciutat per fer feyna en lurs possesions haien a portar armes, doc. a. 1461 (Col. Bof. xvi, 42). En l'exercici del carregar y descarregar... sien manester ells dits Bergants, doc. a. 1495 (Capmany Mem. iv, 289).
|| 2. ant. Home alegre, de companyia agradable. Tots los altres, per gràcia de Déu, hic stam bé e bergans, e'ns tenim per contents de la sanitat, doc. a. 1422 (arx. mun. d'Igualada). Era aquest frare Ceba hom molt petit de persona, e de pèl roig, ab la cara molt alegra, e lo millor bergant del món, Decam., jorn. 6a, nov. 10a.
|| 3. Home astut o de conducta moral tortuosa (Cat., Mall., Men.); cast. bergante, tunante, bribón. Jovensells qui's mostren sants e son fins berguans [sic], Sermó Bisb. 34. Donc parla, ficut bergant, Massó Croq. 28. Ay, bergant! ¿No dius que no hi es?, Vilanova Obres, xi, 79.
|| 4. Home molt llest (Mall.). ¡Quin bergant qu'es aquest! ¡ell mos es sortit de cap de brot!, Alcover Rond. ii, 283.
|| 5. Home molt jove, adolescent (Mall., Men.); cast. mozo. Sabeu que hi volta d'ayrós un bergant am' les butxaques buydes, Roq. 48. «A dins un ball ses fadrines | fan enamorar es bergants; | si les vessen per ses vinyes, | ell fan por an es milans» (cançó pop. Manacor).
    Fon.:
bəɾɣán (or.); beɾɣán (occ.); beɾɣánt (val.); bəɾɣánt (mall., men.); bəɾʝánt (Palma, Manacor); bɾəɣánt (ho diuen alguns vells, Men.).
    Intens.:
—a) Aum.: bergantàs, bergantarro, bergantassàs, bergantot;—b) Dim.: bergantet, bergantetxo, bergantel·lo, berganteu, bergantell, bergantó.
    Etim.:
de la mateixa família del fr. brigand i de l'it. brigante, l'origen dels quals és encara obscur. El filòleg Storm (Rom., v, 171) els considerava descendents del germ. brikan, ‘rompre’; però Meyer-Lübke REW 1299 no creu probable aquesta etimologia. Menys probable sembla la llatina bullĭcare, proposada en Rom. Forsch. lxxiii, 71-72.