Diccionari Català-Valencià-BalearB
Cerca inici
endarrere  endavantcerca
Introducció al Diccionari  Bibliografia  Explicació de les Abreviatures 
veure  beure
DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

BEURE v. tr.
I. || 1. Prendre un líquid per la boca i enviar-se'l cap al ventrell; cast. beber. Vos ¿que menjats ni beuets, ne vostra cambra hon la hauets?, Llull Felix, pt. v, c. 1. Mas home glot vol viure per tal que menuc e beva, Llull Cont. 145. E tan mala diligencia es aquella que hom ha de menjar bones viandes e de boure [sic] nobles vins, Llull Cont. 135. Tot hom menjà e bech a sa volentat, Muntaner Cròn., c. 192. Que y havia despeses en dar a boure de matí, doc. a. 1362 (Rubió Doc. Cult. ii, 141). Com tengués en la mà lo verí que devia beure, Metge Somni i. A les barbes de Mahoma | beuen a doll lo vinblanch, Costa Agre terra 31. Beure a morro (Empordà, Balaguer, Fraga, Camp de Tarr., Maestr.), o beure a xupamorro (Tamarit de la L.), o beure a xarrup (Artesa de S.), o beure a popet (Organyà), o beure al xum (Pla de Cabra): beure posant els llavis en contacte amb el broc o boca del recipient d'on raja el líquid. Beure a galet (Pallars, Urgell, Penedès), o beure al galet (Valls, Men.), o beure a gall (Fraga), o beure a gargal (Tamarit de la L.), o beure al gallet (Val.): beure fent caure el raig líquid dins la boca, sense posar els llavis en contacte amb el recipient.—Especialment: a) absol. Prendre un licor o beguda refrescant. «Donar per beure»; «convidar a beure».—b) absol. Tenir l'hàbit de prendre begudes alcohòliques. De pinxo fas, tavernetx y bech y juch, Ignor. 23.—c) substantivat, m. L'acte de prendre aliment líquid. Era temptat en son menjar e beure, Eximplis, i, 129.—d) substantivat, m. Substància líquida que serveix d'aliment. Lo menjar meu inuisible es, e lo meu beure per negú dels mortals no pot esser vist, Villena Vita Chr., c. 2. S'aturava al Figueró a provehirse de vianda y beure, Casellas Sots 14. Tregueren beure y vetlaren sa morta, Roq. 24. l posà devant ells menjar i beure, Alcover Poem. Bíbl. 36.—e) substantivat, m. Aliment sucós, mescla de farinada o segó amb aigua, que donen als porcs (Llofriu).—f) substantivat, m. Lloc de la casa on tenen les gerres d'aigua, la botitgera amb les botitges i un tasseret (Cullera).
|| 2. a) v. pron., met. Creure ingènuament una cosa falsa (Cat., Bal.); cast. tragarse. ¡Y jo més beneyta y pura! que totduna tot m'ho bech, Penya Poes. 262.—b) Beure a galet: esser excessivament crèdul (Ripoll, Vallès, Barc., Igualada, Camp de Tarr.). «¿Que et penses que bec al galet?»Ay, noy, noy! tu no sabs lo sovint que'ls enamorats beuen a galet!, Oller Reny. 13.
|| 3. v. pron., met. Sentir una cosa desagradable i haver-la de sofrir sense poder protestar o defensar-se'n (Cat., Bal.). «Més de quatre te n'hauràs de beure sense set» (Solsona, Cardona). «Mai me tornaré posar | amb al·lots que no conec, | perquè qualcuna me'n bec | que p'es coll no em pot passar» (glosada Mall.).
|| 4. Collir cartes del munt d'enmig, en el joc de descarregar l'ase (Campanet, Manacor).
II. || 1. Absorbir, penetrar-se d'un líquid; cast. sorber. La esponja beu tot lo llicor que ella pot rebrer, Lacavalleria Gazoph. «Ha plogut tant, que la terra ja no se beu l'aigua».
|| 2. per extensió: Penetrar-se d'una cosa subtil; cast. beber. Grandiós beyre hont beu clors l'estrella, Canigó 2. Els aucells tots, | que de l'auba a l'hora baixa | beuen del sol la claror, Penya Poes. 300.
|| 3. Atreure cap al seu interior; cast. tragar. Si romanch sola, e no hague qui'm consol,... la terra me beurà, Pere Pasqual Obres, i, 31.
|| 4. met. Consumir, emprar molt de temps. «Aquesta feina se beu molt de temps» (Mall.).
|| 5. refl. Contreure's, fer-se petit, encollir-se; cast. embeberse. Llarga i migranyosa malaltia, que li deixà les galtes begudes, els ulls ensotats, Víct. Cat., Ombr. 97.
    Loc.
—a) Beure com un clot d'arena (Mall.), o beure més que un guaret (Men.), o beure com una esponja (Mall.), o com un xot (Mall.), o com un suís (Mall.), o beure a la clotella (Mall.): beure excessivament.—b) Beure més vi que una mula aigua: beure massa vi (Empordà, Barcelona, Tarr.).—c) Beure pel broc gros (Cat.), o beure a l'ull (Men.), o beure a la regalada (Mall.): beure sense mesura.—d) Beure oli: esser víctima. «Ja ha begut oli»: ho diuen d'un qui ha contret una malaltia contagiosa, d'un qui ha caigut d'un penyal, etc.—e) Beveu, que l'aixeta raja: ho diuen a algú per convidar-lo a beure (Manacor).—f) Beure força i anar dret: treballar en coses difícils i saber sortir bé de les dificultats (Llofriu).—g) Beure a la pica dels indiots: esser enganyat fàcilment (Vendrell).—h) Beure's l'enteniment o beure's el seny: perdre l'enteniment. Parexia que s'havia begut es seny, Aguiló C., Rond. de R. 15. Calla, poca-solta; talment sembla que t'hagis begut l'enteniment, Vilanova Obres, iv, 35.—i) Beure algú pel seny: tractar-lo de boig per haver fet alguna cosa anòmala (Mall.). «M'han begut pel seny quan han sabut que no havia volgut vendre sa casa per aquest preu» (Palma, Manacor).—j) Beure's amb sos ulls, o amb la vista, o amb so mirar: mirar una persona o cosa amb gran fixesa i desig (Mall.). «Sebastiana, En Tià | te fa perdre sa ventura, | i tu ets tan criatura | que el te beus amb so mirar» (cançó pop. Llucmajor).—l) Esser com un «bou beu aigua»: esser molt crèdul (Mall.).—m) Arribar que ja bevia: arribar tard a una reunió (Manacor). Ho diuen per al·lusió als qui arriben a missa quan el sacerdot ja sumeix, quan la missa ja no és vàlida.—n) Beure i tornar-hi: descansar un poc per tornar amb més esforç al treball (Cat.).—o) Beure's es coll, com ses cebes. A un qui beu molt, li diuen: «Beu-te es coll, com ses cebes», per al·lusió a les cebes, que en posar pom se beuen el tronc (Mall.). Molts, antes de beure suchs nostros, provarán de beurerse es coll com ses sebes, Roq. 18.—p) Beure's es cop, com sa figuera: rebre i sofrir calladament un cop advers, una renyada, una befa, una injustícia, etc. (Mall.). Es senyó callà y se begué es cop com sa figuera, Ignor. 11.
    Refr.
—a) «Beure amb mida, allarga la vida» (Cat.).—b) «Com més se beu, més set» (Cat.).—c) «Beure molt, fa tornar sec» (Cat.).—d) «El beure no dóna set»: ho diuen per animar algú a beure (Maestr.).—e) «Beure sense menjar, vida sense salut» (Cat.).—f) «A Sant Joan de Déu, qui no pot menjar, beu» (Manresa); «Bon Sant Joan te do Déu; si no pots menjar, beu» (Urgell, Segarra).—g) «Mirau lo que bec, i no la set que patesc» (Manresa).—h) «A la dona has de jutjar per lo beure i caminar» (Manresa).—i) «Ja pots siular si l'ase no vol beure» (Cat., Men.).—j) «Qui beu no parla» (Pineda).—k) «Qui bé menja i bé beu, ell fa molt bé lo que deu» (Manresa).—l) «Amb el qui beu massa vi, negocia dematí» (Mall.).—ll) «Qui beu massa, va de tort» (Manresa); «Beure molt i anar dret, no pot ser» (Cat., Mall.); «Beure molt i anar dret, és raret» (Mall., Men.).—m) «Qui beu primer, beu dos cops» (Empordà); «Qui beu darrer, du sa gerra en es gerrer» (Mall.).—n) «Val més beure que escopir» (Men.).—o) «Beure i no fumar és beure de ca», o «és beure d'ase» (Men.).—p) «Beu en casa, i faràs casa» (Val.).—q) «Beure i bufar, no pot ser»: vol dir que no se poden fer bé moltes coses al mateix temps (Cat., Val.).—r) «No diguis mai: d'aquesta aigua no beuré» (Cat., Val., Bal.).—s) «Qui ho vol veure, s'ho ha de beure» (Mall., Men.).—t) «Tantes n'hi diuen, tantes se'n beu»: ho diuen d'un qui no fa cas de consells ni d'advertiments (Men.).—u) «Sa mare no vol que begui vi, i ell hi fa sopes»: ho diuen per un qui, privat de fer una cosa, en fa una altra d'equivalent (Men.).—v) «Damunt figues, beu aigua i no te'n rigues» (Santanyí).
    Cult. pop.
—A Barcelona hi ha la creença que el beure de dret és molt dolent per la salut (Aguiló Dicc.). Tambe diuen que no convé beure tenint un llum encès en la mà, perquè es beu l'enteniment (Arx. Trad., i, 184).
    Fon.:
bέwɾə (pir-or., Figueres, Bagà, Crespià, L'Escala, Berga, Torelló, Amer, Gir., Vic, Arbúcies, St. Feliu de G., Centelles, Manresa, Lloret de M., Blanes, Pineda, Caldes de Ma., Granollers, Canet de M., Igualada, Terrassa, Barc., Vilafr. del P., Reus, Vilan. d'Esc., Tarr., Binissalem, Maó, Fornells de Men.); bέwɾɛ (Pobla de L., Vic); bέwɾe (St. Llorenç de M., Amer, Solsona, La Bisbal, Blanes, Valls, Artesa, St. Martí de M.); bέwɾo (Igualada); bέwɾi (Sta. Col. de Q.); béwɾe (Andorra, Pallars, Ribagorça, Tremp, Urgell, Tamarit de la L., Ll., Fraga, Falset, Gandesa, Calasseit, Tortosa, Maestr., Plana de Cast., Horta de Val., Gandia, Pego, Cocentaina, Tàrbena, Alcoi, Biar, Vilajoiosa, Monnòver, Al., Elx); béwɾi (Tamarit, Ll.); béwɾeɾ (Patró, Benissa, Vilajoiosa); bə́wɾə (Mall., Ciutadella, Eiv.); bέwɾɛ (Alaior, Maó); bówɾə (Sa Pobla, Sóller, Artà, Ariany, Son Servera, Manacor, Felanitx); béɾa (Alg.).
    Conjug.
—Es un dels verbs típics o que prenem com a models de la segona conjugació regular. A les pàg. 470 473 posam el paradigma complet de la flexió de beure en els sis dialectes catalans, i a la pàg. 469 posam el paradigma de la flexió antiga d'aquest verb tal com surt dins les obres literàries i dins els documents anteriors al segle XVII.
taula 
Per una informació més completa sobre la flexió en els dialectes moderns, vegeu Anuari OR, ii (1929), pàg. 146-151. La flexió normal i literària és la següent: Pres. d'indic.: bec, beus, beu; bevem, beveu, beuen;—Pret. imperfet d'indic.: bevia, bevies, bevia; bevíem, bevíeu, bevien;—Perfet simple: beguí, begueres, begué; beguérem, beguéreu, begueren;—Futur: beuré, beuràs, beurà; beurem, beureu, beuran;—Condicional: beuria, beuries, beuria; beuríem, beuríeu, beurien;—Pres. de subjuntiu: begui o bega, beguis o begues, begui o bega; beguem, begueu, beguin o beguen;—Pret. imperfet de subjuntiu: begués, beguessis o beguesses, begués; beguéssim o beguéssem, beguéssiu o beguésseu, beguessin o beguessen; beguera, begueres, beguera, beguérem, beguéreu, begueren;—Imperatiu: beu, beveu;—Gerundi: bevent.
    Etim.:
del llatí bĭbĕre, mat. sign.