DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

BOCA (escrit antigament també bocca, bocha i boqua). f.
I. Obertura que l'home i molts d'animals tenen a la part anterior-superior del cos, i que és per allà on els aliments entren en el canó digestiu; cast. boca. A la oreyla del rey tenia un demoni sa boca, Llull Felix, pt. viii, c. 14. Ell havia... gran bocha e ben feyta, Desclot Cròn., c. 12. Boca de pinyó o boca petonera: boca molt petita (Cat.). Boca d'anfós, o boca de calaix, o boca de pa de real (Men.), o boca de rap (Val.), o boca de drac (Cat.), o boca de forn o d'enfornador (Bal.), o boca de rajada (Mall.): noms satírics que s'apliquen a la boca excessivament gran. Especialment: a) La dita obertura considerada en quant serveix per menjar. Cavall que té bona boca: cavall que menja qualsevol pastura, Lacavalleria Gazoph. Lo que un pobre esclau ha aplegat a poch a poch, llevantho a la sua boca, ibid. Conech que té la boca de senyor y la bossa cap per avall, Vilanova Obres, xi, 152. Dels millors hereuets del terme y sens una boca a tapar, Víct. Cat. Cayres 7.—b) La dita obertura considerada en quant serveix per parlar. Homenatge de bocca e de mans comendat a nos facen, Ordin. Palat. 20. Totes coses stan bé en bocha de dona, Tirant, c. 21. Tapar la boca a algu, reduhir a algu en estat de no saber respondrer, Lacavalleria Gazoph. Que en faries tu de sabrerho de la meua boca?, Penya Mos. iii, 127. Ho puch dir a boca plena, Vilanova Obres xi, 77. Boca de mel: persona que parla amb dolçor i afabilitat. Boca de foc, o boca d'infern, o boca metzinada: persona mal-llenguada, que flastoma molt. Boca de tabal: baladrer, cridaire (Cat.). Boca molla: persona molt xerradora, que no sap guardar els secrets.
II. Obertura per on entra o surt qualque cosa. Especialment:
|| 1. Forat fet a la paret del forn per ficar-hi el combustible i el material que s'ha de coure; cast. boca. Dins una negró de boca de forn, Ferrà Cançó 72.
|| 2. a) Obertura semicircular amb què acaben per un cap la botavara i el pico, per connectar-los amb l'arbre.—b) El mateix extrem de dites peces d'arboradura.
|| 3. Boca de llop: peça de ferro col·locada al coll del pal mascle, damunt la qual s'asseu o recolza el masteler (Cat., Bal.); cast. boca de lobo.
|| 4. Lloc de la mar on comença un estret o per on s'entra a un port o badia; cast. boca. A l'alba foren en boca de Far, davant la torreta del far de Macina, Muntaner Cròn., c. 68. Aquest fo partit de Pisa, e fo en boques de Bonayre, id., c. 285. Entre esculls y núvols de bromera ja al franquejar ses boques. Atlàntida vii.
|| 5. Extremitat d'un riu que aboca directament a la mar; cast. boca. Lo riu entra en la mar per tres boques, Lacavalleria Gazoph.
|| 6. Obertura en l'extremitat d'una sèquia o altre conducte. Que la boca de la clavaguera sia adobada, Rúbr. Bruniquer, v, 171.
|| 7. Extremitat d'un carrer que té sortida; cast. bocacalle. Una munió... que s'estengué en tirallonga cap a la boca d'un carrer, Ruyra Pinya, ii, 100.
|| 8. Ninxo de cementiri (Pla del Llobregat).
|| 9. Arc d'un pont (Llucmajor, Eivissa); cast. ojo.
|| 10. El davantal o part inferior de la xemeneia (Oliana); cast. campana.
|| 11. Forat que fan a la part inferior del boïc o formiguer, i que és per allà on li calen foc (Urgell, Ribera d'Ebre, Castelló, Mall., Eiv.). El fan a la banda d'on ve més sovint el vent; a vegades en fan dos, en dues direccions distintes, per aprofitar millor el vent.
|| 12. Cada un dels forats que deixen ençà i enllà tot al rodó de la sitja de carbó, ran de terra; en arribar el foc a un d'aquests forats, el tapen perquè el foc es faci envant cap a un altre forat, i així van fins que tota la sitja està cremada (Eiv.).
|| 13. La part inferior de la mànega, que està més prop de la mà; cast. bocamanga. Per fer e obrar de or e de seda ab randes d'aur les boques de dues mànegues de alcandora, doc. a. 1420 (Arx. Gral. R. Val.).
|| 14. Obertura inferior de cada cama de pantalons; cast. boquilla.
|| 15. La part inferior del canó d'una arma de foc; cast. boca. Anant atrinxerats los soldats devant de tots ab las bocas de los fusills baix, doc. a. 1736 (Rev. Men. xviii, 221).a) Boca de foc: canó d'artilleria. A de saber repartir las bocas de foch, en guarnicio, Moradell Prel. 8.
|| 16. Obertura circular de la part superior de la nansa, que és per allà on treuen el peix agafat (Cat.). Per fer costeres a les nanses... o rames per tancar les boques de les dites nanses, doc. Val., a. 1393 (Col. Bof. xli, 82).
|| 17. La part superior del canelobre, on fiquen el ciri (Mall.).
|| 18. Boca de caragol: l'obertura de la closca, per on treu la banya (Mall.). a) Poder ceps a boca de caragol: podar tallant les sarments a bisell (Gandesa).
|| 19. El tall o vorera anterior de la fulla d'una aixada (Gandesa).
|| 20. Culassa de la manxa del ferrer (Urgell).
|| 21. Boca del cor o boca del ventrell (o de l'estómac): la part central de l'epigastri. E anant a la boca del stomach engendra alli fastig, Albert G., Ques. 33. Jo... cop de puny a la boca del cor!, Ruyra Parada 16.
III. || 1.   Boca de dragó: planta de la família de les escrofulariàcies: Antirrhinum majus L. (Cat., Val., Bal.); cast. becerra, boca de dragón. També es diuen boca de dragó les espècies Antirrhinum latifolium i Antirrhinum orontium.
|| 2. Boca de conill: les plantes Antirrhinum majus i Antirrhinum latifolium (Masclans Pl. 60).
|| 3. Boca de lleó: l'espècie Antirrhinum majus.
|| 4. Boca de llop: planta de la família de les escrofulariàcies: Digitalis purpurea dubia Rodr. (Cat.); cast. dedalera.
|| 5.   Boca de llop: planta de la família de les moràcies: Humulus lupulus L.; cast. lúpulo, hombrecillo. Té el rizoma carnós i comestible.
|| 6. Boca dolça o bocadolç: peix del gènere Squalus griseus (Cat.).
    Loc.—a) Estar amb la boca oberta: estar bocabadat o esser curt d'enteniment.—aa) Llevar-se el mos de la boca per donar-lo a algú: privar-se del menjar per alimentar un altre.—b) Ferir-se de la boca: menjar menys del que el cos demana, per falta de recursos (Empordà).—bb) Menjar més amb els ulls que amb la boca: esser molt remirat en la netedat i puresa del menjar (Cat.).—c) Badar primer la boca que els ulls: tenir gana de menjar tot seguit que un es desperta; es diu principalment dels infants.—cc) Badar sa boca an es vent: quedar desposseït del que es tenia o que s'esperava tenir (Mallorca).—d) Tenir mala boca: sentir mal gust en menjar, per causa patològica (Mallorca, Menorca).—dd) Omplir-se la boca d'aigua, o fer-se la boca aigua, o créixer la saliva a la boca: sentir desig molt intens de menjar o beure una cosa molt agradable al gust.—e) Fer sa boca dolça a algú: donar-li coses dolces;—met., afalagar lo amb paraules agradables (Mall.).—ee) Fer boca a algú: fer-li gana d'una cosa, induir-lo a fer o pendre una cosa presentant-l'hi com a molt bona (Mall.). Arribaren a empenyar el Vicari y tot, per fer fer boca an en Jordi, Penya Mos. iii, 25.—f) Deixar bona boca: deixar una impressió agradable (Mallorca, Menorca).—ff) No tenir boca: esser molt callat o no queixar-se mai.—g) Parlar boca a boca: parlar directament. Lo amat meu Moyses, al qual yo parle boca a boca, Villena Vita Chr., c. 194.—gg) Parlar amb tota la boca: parlar amb la força que dóna la consciència de la pròpia raó (Cat.).—h) Fer boques d'alguna cosa: avanar-se'n (Cat.).—hh) Vent de boca: promeses vanes (Cat.).—i) Fer de la boca cul: desdir-se o no complir la paraula donada.—ii) Boca què vols, cor què desitges: amb completa satisfacció de tots els desigs i amb totes les comoditats imaginables.—j) Paraules que tornen a la boca: paraules imprudents, que després de dites donen disgusts (Empordà).—jj) Omplir-se la boca, o fer-se la boca gran, o no tenir més boca, parlant d'algú: extremar-ne les lloances.—k) Posar els dits a la boca d'algú: provocar-lo a parlar.—kk) No dir «aquesta boca és meva»: no dir res d'allò que s'hauria de dir o que algú espera que es diga.—l) No tenir boca per parlar o per contestar: estar en gran confusió o vergonya, no saber què dir.—ll) Tenir boca i no parlar: esser molt pacient, no queixar-se mai, encara que hi haja motiu (Mallorca).—m) Escalfar-se de boca: parlar irritadament, amb paraules descompostes (Cat., Val.).—mm) A boca plena (ant. també boca oberta): públicament, en veu alta i sense amagar-se'n. Sapiatz quels ditz tractadors dixeren et dien, boca oberta et per tot cert, que Pisa..., doc. a. 1309 (Finke Acta Ar. 543). Sensuraven y a boca plena maltrataven los Rts. Pres., Entrev. Eyv. 88 (any 1677).—n) Badar un pam de boca, o quedar amb la boca badada: estar o quedar molt admirat, sorprès d'una cosa inesperada.—nn) Tenir la boca per mesura: tenir facultat per demanar i obtenir qualsevol cosa. Lo que es per espay, de terrats en amunt, la boca per mesura, Pons Auca 21.—o) No tenir boca per negar res, o per dir no: esser massa condescendent, no esser capaç de negar res.—oo) Rentar-se'n la boca: parlar públicament de coses que redunden en alabança pròpia (Empordà).—p) Respirar per boca d'altri: repetir el que un altre ha dit, o adoptar servilment l'opinió d'altri.—pp) Boca de sól·lera: posició dels llavis per beure, que consisteix a alçar-los de davant fent com un rotlo i deixant enmig un forat per on passa l'aigua (Campos).—q) Estar a boca de súl·lera: estar a la vetla, espiant o esperant un moment oportú (Menorca).—qq) A boca de nit (Cat.), o a boca de fosc, o a boca-fosc (Cat.), o a boca de sól·lera (Mallorca): a entrada de fosc, quan el sol s'acaba de pondre i s'estén la fosca de la nit. Era ja a boca de fosch, Oller Pil. Pr. 149. Sortirem de Miravet a boca-fosch, Mem. Assoc. Excurs. viii, 321. Horabaixet se vest de metge..., a boca de sól·lera surt des matar, Alcover Rond. x, 57. Boca de fosca arribà a Son Ginebró, Pons Llar 88.—r) Buscar la boca a algú: insultar-lo i provocar-lo (Aladern Dicc.).—rr) Treure de la boca una cosa a algú: dir una cosa en el moment que l'altre anava a dir-la.—s) Tapar la boca: aturar la maledicència o el parlar d'algú. Que pensa tapar la boca a la gent, Proc. Olives 594.—ss) Tenir boca d'ase: no esser delicat en el menjar (Cat.).
    Refr.—a) «Boca que no parla, Déu no la ou» (Empordà, Val., Mall., Men.); «Boca que no parla, Déu no la sent» (Camp de Tarr.).—b) «Per la boca s'escalfa el forn» (Cat., Mall.); «Una dona em digué al Born: per la boca escalfo el forn» (Barc.); «Els vells i els forns, per la boca s'encalenteixen» (Mall.). Ho diuen referint-se a la necessitat de menjar.—c) «La boca no admet raons» (Cat.); «La boca no vol noves» (Cat.).—d) «Qui dues boques besa, convé que la una li puda». Be es ver l'eximpli, que qui dues boques besa, cové que la una li puda, Metge Somni iii.—e) «Qui no té diners en bossa, tenga mel en boca» (Marroig Refr.).—f) «Si vols tenir el cor d'un brau, no donis a la boca frau» (Manresa).—g) «Boca que menja fel, no pot escopir mel» (Cat.).—h) «Antes d'obrir sa boca, ja li han vist ses dents»: ho diuen dels indiscrets, que no saben dissimular les coses que haurien de dissimular (Men.).—i) «En boca de discret, lo públic és secret» (Cat., Men.).—j) «En la boca del mentirós, lo cert es fa dubtós» (Val.).—l) «Per la boca mor el peix»: vol dir que la indiscreció en el parlar és causa de perdició.—m) «A boca tancada, no hi entren mosques»; «Boca closa no hi entren mosquits» (Empordà); «Qui tanca la boca, no ensenya les dents»; «Boca muda, mai fou abatuda» (Manresa); «Boca muda, mai és retuda» (Men.).—n) «Qui té boca, s'equivoca; i qui té nas, se moca» (Cat., Val.).—o) «Lo que la boca erra, la bossa ho paga» (Val.).—p) «No hi ha prou estopes per a tapar males boques» (Empordà).
    Fon.: bókə (pir-or., Olot, Rupit, Vic, Torelló, Barc., Tarr., Mall., Men., Eiv.); bókɛ (Gir., Sort, Tremp, Balaguer, Ponts, Artesa, Gandesa, Maó, Eivissa); bókɔ (Pobla de S., Perles, Solsona); bóke (Organyà, Fraga, Selva del C., Sineu); bóka (Tamarit, Tortosa, Calasseit, Maestr., Cast., Val., Al., Gandia, Pego); bóсə (Palma, Manacor, Pollença, Felanitx).
    Intens.:—a) Aum.: bocassa, bocarra, bocota, bocot, bocatxa, bocarrassa, bocassarra, bocarrota, bocarrot.—b) Dim.: boqueta, boquel·la, boquetxa, boqueua, boquiua, boquina, boquineua, boquinona, boquinoia, boquinoieta, boquinoiona, bocarrina, bocarrí, bocarrineta, bocarrinona, bocarrinó, bocarrinoia, bacarrinoi, bocarrinoieta, bocarrinoiet, bocarrona, bocarró, bocarronet, bocarronoi.
    Etim.: del llatí bŭcca, ‘galta’ en llatí clàssic, que en el segle I abans de Jesucrist evolucionà a poc a poc cap al significat de ‘boca’ (cfr. Wartburg FEW, i, 586).