DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

BONIC, -ICA adj.
|| 1. Que causa una impressió agradable per la seva bellesa, gràcia o elegància (Cat., Val.); cast. bonito. Si bonica es la cançó, més bonica es la tonada, Verdaguer Idilis. Trobava tan bonich estarse prop de sa estimadal, Vilanova Obres, iv, 23. ¡Ché, no he vist còsa més bonica y més ben feta!, Guinot Capolls 74. Anar bonic: anar vestit amb elegància o amb molts d'adorns. Fer bonic: fer goig, causar impressió agradable (Cat.).
|| 2. (usat adverbialment) De bona manera, amb intensitat. «Hem corregut bonic» (Solsona, Cardona).
|| 3. m. pl. Joies i ornaments que duu una dona, especialment una nuvia (Cat.); cast. joyas, atavíos. La jove dels masovers al veure els bonics de la núvia diu al pastor: ¡tafoix, li has posat uns bons guarniments!, Catllar 2-juliol-1921.
Bonic: llin. existent a Barc., Esplugues, Val., etc.
    Refr.—a) «Bonics en faixa, lletjos en plaça», o viceversa: «Lletjos en faixa, bonics en plaça»: expressa la creença que els infants, si són bonics de petits, tornen lletjos en esser grans, i viceversa (Manresa).—b) «Qui cada dia va bonic, o és molt pobre o molt ric» (Urgell, Segarra, Maestrat).—c) «Esser més pillo que bonic»: esser molt llest en el negoci, fer tots els enginys per guanyar-hi (Llofriu).—d) «Qui no treballa no menja, ni va bonic el diumenge» (Valls).
    Fon.: buník (pir-or., or.); boník (occ., val.).
    Intens.: boniquet, -eta; bonicoi, -oia; boniconet, -eta (Canç. Nad. 64).
    Etim.: de l'aragonès bonico; o potser del cast. bonito, mat. sig., amb canvi de sufix per influència del sufix afectiu -ic.