DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinōnims  CIT  TERMCAT

BONIR v. intr.
|| 1. Fer remor confusa, monōtona i continuada (or.); cast. zumbar. Ques pusquen abstenir de bunir com vespa, Vilanova Rahon. 768.
|| 2. Murmurar, fer brogit moltes persones parlant al mateix temps; cast. murmurar. Tots anauen bunin que serā | Ne la Regina que farā, Biblia Sev. 199.
|| 3. Parlar amb irritaciķ i d'una manera confusa (Val.); cast. refunfuņar. Si la tocaven | qui prop li staven, | de fet bonia, Spill 3981.
    Etim.: segons Diez EWb 528, del llatí *bombitīre, mat. sign. || 1, perō no es comprčn el canvi fončtic de bombitire en bonir. Es probable que bonir vingui de bomir (< llatí bombire) per dissimilaciķ de labials.