Diccionari Català-Valencià-BalearB
Cerca inici
endarrere  endavantcerca
Introducció al Diccionari  Bibliografia  Explicació de les Abreviatures 
veure  1. bramar
veure  2. bramar
DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

1. BRAMAR v.
|| 1. intr. Fer brams, cridar els animals; cast. rebuznar (dels ases), rugir (dels lleons), bramar (dels bous, etc.). Aquell malalt ohi un seu ase bramar, e dix que hom li donàs de la ciuada, car per ço bramaua com ciuada no hauia, Llull Felix, pt. viii, c. 27. E sentien bramar los leons e chiular les serpents, Villena Vita Chr., c. 84.
|| 2. Cridar molt fort (les persones); cast. bramar, rugir. Los batallants si requer que sapien be luytar e be grimar e ben alt cridar e bramar per los enemichs spaventar, Eximenis XII del Crestià c. 213 (ap. Aguiló Dicc.). Que no cridas, ni avalotas daquella manera, ni-bramas com bramaua, de aquella manera, doc. a. 1568 (arx. Catedral Seu d'U.).
|| 3. met. Desitjar ansiosament, demanar amb gran afany. Corrent segueix requer hi brama la desigada fi, P. Torrella (Cançon. Univ. 207). l el cors es cert que d'un brut voler brama, Ausiàs March lxxxvii. Beneyt aquell qui'l be sa boca brama, id. xli. Aquest significat és quasi antiquat; es conserva, però, en alguerès i en el refrany «La mar, com més té, més brama».
|| 4. Cantar a grans crits i desentonant; cast. bramar, berrear.
|| 5. Parlar molt irracionalment; cast. rebuznar. En parlarvos de monjos o frares, ja bramau, Aurora 271.
|| 6. Plorar fort (Mall., Men.). Es diu amb cert to despectiu, sobretot del plor injustificat.
|| 7. Fer soroll fort la mar, l'aigua impetuosa o la tempesta; cast. bramar. Les aygues bramauen, Curial, iii, 17. Y encara famolenca la mar brama venint, Atlàntida iii. Escolta el brogit | de la turbonada que regolfa i brama, Alcover Poem. Bíbl. 91.
    Loc.

Bramar per algú: pensar sempre com ell o voler allò que ell vol (Palma).
    Refr.
—a) «Lo ruc brama, palla vol» (Camp de Tarr.).—b) «A la dona el ballar i a l'ase el bramar, el diable els ho degué ensenyar» (Manresa).—c) «Com ets ases bramen, ets homos callen»: vol dir que quan un xerraire o ignorant parla sense solta, els homes discrets callen (Mallorca)—d) «La mar, com més té, més brama»: ho diuen dels cobdiciosos insaciables.
    Fon.:
bɾəmá (pir-or., or., bal.); bɾamá (occ., alg.); bɾamáɾ (val.).
    Etim.:
del germ. brammon, mat. sign. 1.

2. BRAMAR v. intr.
|| 1. Dur molt de bram d'aigua (Mall.). «Aquesta font brama fort» (Bunyola).
|| 2. Tot està que brama: ho diuen de la terra, quan està molt molla per l'excés de pluja (Montblanquet).