Diccionari Català-Valencià-BalearB
Cerca inici
endarrere  endavantcerca
Introducció al Diccionari  Bibliografia  Explicació de les Abreviatures 
veure  branca
DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

BRANCA f.
|| 1. Cadascuna de les parts en què es divideix i subdivideix el tronc d'un arbre després de bifurcar-se, especialment les que arranquen del mateix tronc i les que arranquen d'aquestes primeres; cast. rama. Hauia posada sa garlanda... en la branca de un arbre, Llull Felix, pt. vii, c. 4. Hauia j arbre molt gran e molt spes de branques, Serra Gèn. 13. Hi ha algunes regions (per exemple el Ribagorça, la Conca de Tremp, la comarca d'Igualada) on el mot branca s'aplica quasi exclusivament a les que arranquen directament del tronc i que en altres regions tenen el nom especial de cimals o branques mestres. En canvi, a l'Horta de València i cap a la regió alacantina el mot branca designa especialment la part mitjana, que arranca d'un cimal o branca mestra i és més gruixat que les parts més altes, anomenades brancons, branquells o branquillons. a) Branca mascle: branca hipertrofiada per una proliferació desordenada de teixits vegetals (Mall.).
|| 2. Cada una de les parts que són com prolongacions d'una cosa, de la qual surten en sentit divergent. Especialment: a) Cada un dels brocs d'un canelobre; cast. brazo. Dos canalobras de fust ab ses branques de ferro, doc. a. 1436 (Miret Templers 570). Item un canalobre de leutó ab VI branques, Inv. Grau.—b) Cada un dels cursos d'aigua que es formen d'un mateix corrent o canal originari; cast. brazo. A les tres branques del Noguera, Canigó iv.c) Cada un dels camins derivats d'un; cast. rama.d) Cada un dels fils senzills que formen en conjunt el fil de sabater (Mall., Men.).—e) Cada una de les famílies eixides d'un tronc comú; cast. rama.
|| 3. Canya de moresc (Camp de Tarr.).
|| 4. Sèrie vertical de pedres que fan cantó amb l'obertura d'un portal o finestra (Guardamar, Mall., Eiv.); cast. jamba. Les deix a sol y serena | a la branca del portal, Salvà Poes. 56.
|| 5. Tupada, ventim (Mall.); cast. zurra.
    Fon.:
bɾáŋkə (pir-or., or., bal.); bɾáŋka (Ribagorça, Tortosa, Maestr., Cast., Val., Al.); bɾáŋke (Gir.); bɾáŋkɛ (Tremp, Ll., Gandesa, Maó); bɾáɲсə (Palma, Manacor); bɾέ̞ŋka (Guardamar).
    Intens.:
—a) Augm.: brancassa, brancarra, brancota, brancot, brancarrassa.—b) Dim.: branqueta, branquetxa, branquel·la, branqueua, branquiua, brancona, brancó, brancoia, brancoi, branquilló.
    Etim.:
del llatí tardà branca, ‘pota’, tal vegada d'origen cèltic (cfr. Wartburg FEW, i, 498).