DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

BRENC m.
|| 1. Bri, tija prima que arranca de l'arrel d'una planta (Cat.); cast. brizna. Y al arbre genealògich dels Pere Llarchs hi tregués lluch un nou brench, Girbal Pere Llarch 127.
|| 2. Cap o ramal de cordell (Cat.). «Espardenya de tres brencs».
|| 3. met. Ramal o branca de camí (Gaià). «Ens convindria un brenc de carretera que empeltés Balsareny amb la de Manresa».
    Fon.: bɾέŋk (or.).
    Etim.: del cèlt. *brīnĭcu, derivat de *brīnos ‘vareta’ (cfr. Wartburg FEW, i, 529). El canvi de i en e no acaba d'esser clar; probablement cal suposar influència analògica d'un altre mot. Segons Coromines (Zschr. celt. Philol. xxv, 53), la forma cèltica seria *brēnicā. Quant al significat || 3, deu venir de branc amb la vocal modificada per analogia del brenc || 1.