DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

1. BROLLAR v.
|| 1. intr. Sortir de la terra en créixer (una planta); cast. brotar. Amb els sols de primavera... brollaria l'erba regalada i fresca, Massó Croquis 142.
|| 2. Rajar, sortir amb força un líquid; cast. brotar. a) intr., essent el subjecte el líquid: Font de misericordia que may cessa de brollar, Villena Vita Chr., c. 203. Cinch rius brollen d'aqueixa muntanya, Canigó vi.—b) tr., amb el líquid per terme d'acció i el lloc d'on surt per subjecte: E los meus ulls fonts de amargues lagremes brollen, Tirant, c. 474.—c) intr., essent el subjecte el lloc o recipient d'on surt el líquid: Aquest meu costat que brolle de sanch, Passi cobles 14. Descobri lo cors del seu adon brollant de sanch, Alegre Transf. 66. Brollávam de suó, Maura Aygof. 132.
|| 3. intr. Pujar ràpidament a flor d'aigua el peix per agafar el grumeig i tornar-se enfonsar produint un broll en l'aigua (Mall.).
|| 4. Sorgir o produir-se sobtosament; cast. brotar, saltar. De la fornal ben encesa brollen flamarades, Rosselló Many. 24.
|| 5. Alçar-se molt ràpidament cap amunt els ocells, especialment les perdius (Mall.); cast. saltar.
    Fon.: bɾuʎá (or., men.); bɾoʎá (occ., mall.); bɾoʎáɾ (val.).
    Etim.: derivat del germ. brogĭlos, ‘llenya de bosc’.

2. BROLLAR v. tr.
Tallar els brots de cep que no són productius (Pineda).
    Etim.: derivat de brolla.

3. BROLLAR m. ant.
Camp de brolla, bosc baix. Que no puguen tallar aulets ni bosch gros sino brollars e ginestars, doc. a. 1551 (Aguiló Dicc.).